El Xavi Argemí des de petit pateix distròfia muscular, actualment en un estat bastant avançada. Des que el 2019 li van publicar una carta a La Vanguardia, ha tingut una mica de protagonisme públic, i més, a partir de la publicació del seu llibre "Aprendre a morir per poder viure" (2020).
D'una banda, el Xavi dóna una lliçó de com afrontar una vida tan complicada i limitada com la seva. I, d'una altra banda, aprofita la seva situació per a criticar l'existència de la llei sobre la regulació de l'eutanàsia.El seu és un llibre previsible. És normal que algú creient com ell, i sembla que proper a l'Opus, es manifesti en contra de l'opció de l'eutanàsia (va anar a un cole de l'Opus, té un germà que es diu Josepmaria -així, tot junt, com monsenyor Escrivá-, fa diferents referències a la religiositat de la seva família nombrosa...).
Per descomptat,
cadascú pot pensar el que vulgui, i defensar públicament allò que pensa.
Però el que no està bé és distorsionar la realitat. I ell ho fa quan,
seguint l'argumentari de l'Església, estableix una relació tramposa,
fora de lloc, entre cures pal.liatives i eutanàsia.
A veure: de la mateixa manera que les cures pal.liatives no són "obligatòries" per a ningú, l'eutanàsia tampoc. Són dues opcions, només això, opcions. I qui ha de decidir és sempre un mateix. En la legislació vigent actual, això està absolutament clar.
I si l'argument (ell el fa servir), és que algunes persones es poden veure pressionades per a acceptar una eutanàsia, resulta que aquest mateix argument, el mateix, és igual d'aplicable a les cures pal.liatives. Perquè hi ha persones que ja n'estan tipes, dels seus patiments, i de vegades passa que el seu entorn potser no para d'insistir perquè segueixin amb les cures pal.liatives, "fins al final de tot", encara que la persona afectada l'únic que vulgui sigui poder morir d'una vegada.
O potser dit d'una altra manera: si pressionar algú perquè accepti una eutanàsia es pot considerar una contribució a un homicidi, de manera semblant, pressionar algú perquè accepti unes cures pal.liatives que no vol (perquè el que vol és morir-se ja), es pot considerar també una tortura.
Per tant, potser és millor que deixem al marge l'argument de les eventuals pressions, que per descomptat estem d'acord que no han d'existir "en cap cas i amb cap intenció". I que acceptem, sense paternalismes ni hipocresies, que cadascú és qui ha de decidir sobre la seva vida, ja sigui per allargar-la amb cures pal.liatives, o per escurçar-la amb una eutanàsia.
També hi pot haver una altra raó, per no desitjar seguir vivint. I és el fet que, a banda dels dolors i limitacions que s'hagin de suportar, algú no vulgui tampoc seguir vivint una vida lligada a ajudes constants d'altres persones, les 24 hores del dia, sense possibilitats de millora. És a dir, algú que detesti aquesta situació de dependència permanent i irreversible, que no vulgui seguir vivint una vida així.
Per descomptat, si una persona amb aquest pensament alhora fa "apostolat" de la seva postura o desig personal, com si la seva opció, la de plegar com més aviat millor, fos l'única alternativa correcta, o la més exemplar, llavors comet el mateix error que les del bàndol contrari (Xavi Argemí, Conferència Episcopal, VOX, etc.), quan a partir del seu cas concret, o de les seves creences, si poguessin eliminarien la llei que regula l'eutanàsia.
Al Xavi Argemí el que li falta, potser, és una mirada més comprensiva i compassiva cap a les persones que no pensen com ell, cap a aquelles persones que decideixen que, a causa d'unes condicions de vida com la seva, i a diferència d'ell, no desitgen seguir vivint. Ell sembla que només veu els altres "a través de la seva pròpia experiència". És a dir, de fet "no veu correctament els altres", ja que només en veu la seva projecció, la imatge que ell se'n construeix.
I ves a saber, potser és així perquè el fet que algunes persones no vulguin viure una vida com la seva, a ell això li fa trontollar alguna cosa, i llavors, per tal d'evitar aquest eventual "malestar inconscient", té aquesta actitud més militant i de censura contra l'eutanàsia. Ho ignoro, és només una hipòtesi.
Com el llibre de l'Espartac Peran que vaig comentar, el del Xavi Argemí (literàriament molt més pobre, però això ara és secundari), també té, tal com he dit al principi, coses que m'agraden. Sobretot, ho repeteixo, la seva manera d'acceptar les seves limitacions i sofriments. Perquè òbviament, mentre estiguem vius, és millor prendre'ns així la vida, sigui la que sigui la que ens toqui viure, que anar-nos queixant tota l'estona. Aquesta sí que és una bona lliçó seva.
A veure: de la mateixa manera que les cures pal.liatives no són "obligatòries" per a ningú, l'eutanàsia tampoc. Són dues opcions, només això, opcions. I qui ha de decidir és sempre un mateix. En la legislació vigent actual, això està absolutament clar.
I si l'argument (ell el fa servir), és que algunes persones es poden veure pressionades per a acceptar una eutanàsia, resulta que aquest mateix argument, el mateix, és igual d'aplicable a les cures pal.liatives. Perquè hi ha persones que ja n'estan tipes, dels seus patiments, i de vegades passa que el seu entorn potser no para d'insistir perquè segueixin amb les cures pal.liatives, "fins al final de tot", encara que la persona afectada l'únic que vulgui sigui poder morir d'una vegada.
O potser dit d'una altra manera: si pressionar algú perquè accepti una eutanàsia es pot considerar una contribució a un homicidi, de manera semblant, pressionar algú perquè accepti unes cures pal.liatives que no vol (perquè el que vol és morir-se ja), es pot considerar també una tortura.
Per tant, potser és millor que deixem al marge l'argument de les eventuals pressions, que per descomptat estem d'acord que no han d'existir "en cap cas i amb cap intenció". I que acceptem, sense paternalismes ni hipocresies, que cadascú és qui ha de decidir sobre la seva vida, ja sigui per allargar-la amb cures pal.liatives, o per escurçar-la amb una eutanàsia.
També hi pot haver una altra raó, per no desitjar seguir vivint. I és el fet que, a banda dels dolors i limitacions que s'hagin de suportar, algú no vulgui tampoc seguir vivint una vida lligada a ajudes constants d'altres persones, les 24 hores del dia, sense possibilitats de millora. És a dir, algú que detesti aquesta situació de dependència permanent i irreversible, que no vulgui seguir vivint una vida així.
Per descomptat, si una persona amb aquest pensament alhora fa "apostolat" de la seva postura o desig personal, com si la seva opció, la de plegar com més aviat millor, fos l'única alternativa correcta, o la més exemplar, llavors comet el mateix error que les del bàndol contrari (Xavi Argemí, Conferència Episcopal, VOX, etc.), quan a partir del seu cas concret, o de les seves creences, si poguessin eliminarien la llei que regula l'eutanàsia.
Al Xavi Argemí el que li falta, potser, és una mirada més comprensiva i compassiva cap a les persones que no pensen com ell, cap a aquelles persones que decideixen que, a causa d'unes condicions de vida com la seva, i a diferència d'ell, no desitgen seguir vivint. Ell sembla que només veu els altres "a través de la seva pròpia experiència". És a dir, de fet "no veu correctament els altres", ja que només en veu la seva projecció, la imatge que ell se'n construeix.
I ves a saber, potser és així perquè el fet que algunes persones no vulguin viure una vida com la seva, a ell això li fa trontollar alguna cosa, i llavors, per tal d'evitar aquest eventual "malestar inconscient", té aquesta actitud més militant i de censura contra l'eutanàsia. Ho ignoro, és només una hipòtesi.
Com el llibre de l'Espartac Peran que vaig comentar, el del Xavi Argemí (literàriament molt més pobre, però això ara és secundari), també té, tal com he dit al principi, coses que m'agraden. Sobretot, ho repeteixo, la seva manera d'acceptar les seves limitacions i sofriments. Perquè òbviament, mentre estiguem vius, és millor prendre'ns així la vida, sigui la que sigui la que ens toqui viure, que anar-nos queixant tota l'estona. Aquesta sí que és una bona lliçó seva.
--
(em sap una mica de greu parlar així del Xavi Argemí, perquè es veu un bon xicot, però resulta que ell ha publicat un llibre, ha concedit entrevistes, ha aprofitat les oportunitats que ha tingut per reivindicar les seves idees i creences... per tant, com que ha accedit "a l'esfera pública", això alhora l'exposa a rebre eventuals crítiques en relació amb les seves opinions, com els meus comentaris d'avui)
(em sap una mica de greu parlar així del Xavi Argemí, perquè es veu un bon xicot, però resulta que ell ha publicat un llibre, ha concedit entrevistes, ha aprofitat les oportunitats que ha tingut per reivindicar les seves idees i creences... per tant, com que ha accedit "a l'esfera pública", això alhora l'exposa a rebre eventuals crítiques en relació amb les seves opinions, com els meus comentaris d'avui)
