"El més terrible és que veig els passos que va fent la meva malaltia. (...) És com un ratolí que cada dia es menja un trosset del meu cervell. (...) La gent em diu que he de lluitar i jo penso: només ho puc acceptar (...) És com si hagués vingut a casa un ocupa lladre que cada dia s'emporta alguna cosa, però des de l'acceptació em sento més relaxada. (...) Quan el meu alzheimer avanci vull una mort digna. (...) Crec que morir-me ho duc bastant bé. Somiquejo, però després penso en l'edat que tinc: jo ja he viscut." Carme Elias
Vaig llegir l'entrevista de la que estan tretes aquestes frases (La Vanguardia, 5/4/2023). Em va agradar molt, el que deia la Carme Elias, no havia sentit mai ningú parlar del seu inici d'alzheimer amb tanta lucidesa, amb tanta serenitat i claredat, i alhora amb tanta delicadesa i poesia.
Unes setmanes abans vaig tenir una sorpresa semblant. Érem a un bar, amb la Lívia i una altra parella. La Blanca, l'anomenaré així, va dir que ens volia explicar una cosa. I amb una veu pausada ens va anar dient que feia mesos que li havien diagnosticat alzheimer, que en el seu dia a dia en notava diferents símptomes. Va dibuixar la seva situació actual de forma detallada i serena. Va parlar durant una llarga estona, en tot moment de manera molt ponderada. No va dramatitzar res, tot i dir, amb tristesa, que hi havia moments que li costava més, assumir i gestionar la realitat del lent deteriorament de les seves capacitats mentals.
A la Blanca jo la coneixia poc, i aquella exposició em va emocionar molt, tant pel seu to i la seva claredat com, sobretot, per la confiança que ens demostrava compartint amb nosaltres, la Lívia i jo, el que li passava i com ho vivia. El seu marit, assegut al seu costat, no deia res, només se la mirava amb afecte; han sigut sempre una parella molt unida, molt ben avinguda.
Crec que la Blanca no ho va dir de manera explícita, però vam entendre que ella, com la Carme Elies, tampoc no volia seguir vivint, "quan ja no fos ella".
Fa poc, quan vaig parlar del Xavi Argemí, vaig comentar que ell insinuava que les demandes d'eutanàsia (o el fet de no desitjar seguir vivint i abandonar-se, per tal d'afavorir una mort natural), podien estar motivades per una manca o insuficiència de cures pal.liatives (o per una manca d'acompanyament, d'afectes...). Potser sí, i s'ha de tenir en compte.
Però no sempre és així: de vegades es pot accedir a les cures pal.liatives, i també hi ha afecte, un acompanyament implicat i incondicional. Tot això hi és. I, tanmateix, el desig de no seguir vivint és també ben real, perquè està motivat, exclusivament, per allò que un mateix, l'afectat, considera que són unes condicions de vida, amb unes determinades limitacions físiques o mentals, que no vol assumir. Com per exemple em passa a mi (si m'imagino un escenari d'aquest tipus). I jo no sóc una excepció, per molt que "els Xavis Argemís i les Conferències Episcopals" ens vulguin fer creure una altra cosa.
Per això són importants, els testimonis públics i clars com el de la Carme Elias.
