Advocats Cristians

Els Advocats Cristians voldrien que es derogués la LORE, la llei que regula el dret a l'eutanàsia. Com que de moment no els és possible, mentrestant es dediquen a obstaculitzar la tramitació de qualsevol demanda d'eutanàsia en la qual hi vegin la més mínima possibilitat de judicialitzar-la. La voluntat de la persona demandant els és del tot indiferent, perquè la seva motivació és exclusivament ideològica, religiosa.

Els Advocats Cristians, segons diuen al seu web (abogadoscristianos.es), són "una fundación civil de ámbito nacional que defiende en el ámbito jurídico los valores inspirados en el cristianismo".

El text de la LORE (Llei Orgànica de Regulació de l'Eutanàsia, 24/3/2021) permet "interpretacions" com les dels Advocats Cristians. Són unes interpretacions, això sí, que retorcen y perverteixen la intenció i el sentit original i fonamental de la llei. Els Advocats Cristians, "defensors dels valors inspirats en el cristianisme", fan això, buscar escletxes per desvirtuar la llei. I hi ha jutges que els fan el joc.

Segons el seu criteri, basat en la seva formació com a juristes, els jutges interpreten les lleis. Totes les lleis són interpretables, fins i tot les més sòlides i clares. D'altra banda, aquesta interpretació els jutges la poden fer segons les seves creences o ideologies, i aquesta contaminació (perquè és una contaminació), és un problema important. Als tribunals, a les seves deliberacions i resolucions, moltes vegades hi ha molta contaminació d'aquest tipus.

El cas és, per tant, que les persones partidàries del dret a l'eutanàsia tenen un enemic declarat, en els Advocats Cristians. Dic un enemic perquè amb ells no hi ha diàleg possible, a causa dels convenciments oposats: "jo tinc aquest dret", "tu no tens aquest dret". Punt final.

Llavors, l'única opció, davant de cada moviment dels Advocats Cristians per impedir que tu lliurement puguis decidir el que vols fer amb la teva vida (amb la teva, no "la seva"!), és l'enfrontament amb ells: arremangar-te i fer tot el possible per tal que els Advocats Cristians no puguin sortir-se amb la seva.

Com que la LORE, a més de necessària, és una bona llei (garantista, i consistent, jurídicament parlant), quan es judicialitza un cas té un pes determinant el "perfil" del jutge que hi intervé. I aquest, ja ho he dit, és l'altre problema, perquè alguns també tenen vocació moralista. I si per mala sort la seva moral és la mateixa, o propera, a la dels Advocats Cristians, ja has begut oli. Cada any hi ha demandants de la prestació de l'eutanàsia que acaben bevent aquest oli. És una "indecència jurídica". I ètica.

Fa pocs dies, en una conferència, vaig sentir que l'advocat Francesc José María Sánchez deia que no és que hi hagués jutges conservadors i jutges progressistes, sinó que hi ha jutges conservadors, jutges "encara més conservadors", i algunes excepcions. Aquest és l'escenari. I amb aquest escenari, els Advocats Cristians ben contents. Perquè (ja ho he dit), a ells la voluntat dels demandants d'una eutanàsia els importa un rave: ells són "creients" i, com a tals, per a ells una eutanàsia és un "pecat".

Ara bé, quina culpa tenim, els altres, que ells, els Advocats Cristians, siguin creients i visquin submergits en les seves constel.lacions de pecats? I si ells ens fiquen el dit a l'ull ("el seu dit al nostre ull!"), què hem de fer? Quedar-nos de braços plegats?

No ens queda una altra alternativa: "Contra els Advocats Cristians!"

Programa

Es tracta d'intentar arribar al final 
sense perdre la dignitat.
Amb el cap habitat,
que encara conservi la ment.
I el cos no massa deteriorat, 
que et permeti viure
sense dependre de ningú.
Del tot autònom i lúcid.
I si un dia la cosa s'embolica,
llavors, sobretot no badar: 
marxar amb naturalitat,
mentre encara ho puguis fer sol.

Urgències, sala d'espera

Estic a la sala d'espera d'Urgències. La persona que acompanyo, la Guillermina, ja ha passat el triatge i espera que l'avisin. La Guillermina és una persona que, des de fa ja bastant temps, va sovint als serveis d'Urgències. Això, a més d'anar a visites, moltes, amb diferents especialistes. De fet, no fa res més que això, cada dia igual. Aquesta és la seva vida, des de fa molt temps: visites, tractaments, queixes... 

Té una malaltia autoimmune i, a conseqüència d'aquesta malaltia, un grapat de malalties més. Sap, o racionalment hauria de saber, que els seus múltiples problemes no tenen remei, que sempre anirà empitjorant. Empitjorant tant la seva salut com les seves condicions de vida, una vida ara ja molt limitada, encongida, dedicada de manera exclusiva només a sobreviure. 

No accepta la seva realitat: que només li queda sofriment i limitacions.

Dels diferents metges que la tracten es veu que ningú no li parla amb franquesa. Es veu que tos li diuen que ha de tenir esperances, que ara provaran això, ara allò... I ella, com que té moltes ganes de creure-se'ls, se'ls creu. Ells li menteixen (o no sé si pitjor, si és que des de la seva sobergueria mèdica de "superexperts" implicats en programes d'investigació, es pensen que pot ser veritat el que diuen), i ella se sent esperançada amb les mentides. 

Jo no sé per què estic avui aquí, fent-li companyia. Em sembla tot absurd, un despropòsit.

Alguna vegada li he mig insinuat el que he exposat: l'absurditat de tot plegat, que no hi ha cap possibilitat de millora. En aquests casos, li ho he dit de la millor manera que he sabut, tant de la millor manera que, potser, ni ho ha entès, de tan suau. 

El que si li he dit alguna vegada és el que cada vegada dic més sovint en aquests casos: que amb l'edat que anem assolint hem d'anar assumint que som vulnerables i finits, i que posats a fer alguna cosa de profit, potser el millor que podem fer, el més assenyat i útil, és llegir els estoics.

Potser aquesta és una explicació de per què avui estic amb ella a aquesta sala d'espera d'Urgències. Per recordar-li això (d'alguna manera, encara que no sigui amb paraules, perquè ella ja sap el que penso): que arriba un punt de la vida és convenient que llegim una mica els estoics.

Mal exemple

El Papa Francesc té vuitanta-vuit anys. Fa dies que està malalt. Els metges li dediquen les atencions necessàries per evitar que empitjori. Sense aquestes atencions, sembla que ja hauria mort. Milers de persones resen perquè no es mori.

Ell, de moment, segueix aferrant-se a la vida i al seu càrrec de Papa. Sembla que, en la situació que està, i amb l'edat que té,  podria tenir una actitud més deseixida. I segurament més exemplar. Acceptar que la vida és finita, que ja és molt gran, i que té el cos bastant atrotinat. I pensar que, sobreviure, en aquests casos, també és una qüestió de preu. De recursos consumits. I, per tant, de solidaritat. Perquè els recursos sanitaris són finits: el que "tu gastes" es resta del cistell dels recursos generals (dels disponibles per a altres persones). No és com el cistell evangèlic dels pans i els peixos, que per molts que se'n repartissin sempre n'hi havia. En aquest altre cistell, no: com més en treus, menys n'hi ha. 

Se suposa que un Papa aquestes coses les sap. Sobretot, tenint en compte que ha parlat tantes vegades de solidaritat, dels pobres del món, dels rics insolidaris...

És clar, hi ha molta gent com ell, en la mateixa situació. Al Primer Món, moltíssima. Gent gran, malalta. Que com ell, s'aferra a la vida. Són persones espantades i que no volent saber res del cost del seu aferrament. N'hi ha moltes, tantes, que són majoria. Persones que han arribat a aquesta etapa de la vida, i a aquest estat precari de la salut, i que llavors "es transformen" d'aquesta manera. Les excepcions són això, excepcions.

Que hi hagi molta gent així justifica alguna cosa? El Papa Francesc és obvi que és un referent per a milions de persones. Podria donar un altre exemple. Sembla que, en la situació que està, podria tenir una actitud més lleugera, més humil. Podria donar exemple de deseiximent, de generositat, de solidaritat, de tranquil.la acceptació de la finitud... 

Mala sort, el Papa Francesc "és normal com la majoria".

Anar en bici

Gerard / Helena Anillo. Butlletí de El Estafador, febrer 2025 

Sobre els aferraments

"Dejaremos claras nuestras últimas voluntades para evitar convertirnos en muertos en vida o cuerpos deshabitados. Nuestros allegados han de saber que hemos asumido la muerte y que no vamos a pedir al sistema que nos mantenga con vida de forma artificial." Antonio Sitges-Serra (1)

Més d'una vegada he parlat de persones que, amb una salut ja molt deteriorada i unes expectatives de vida ben limitades, s'aferren amb desesperació a les escorrialles de vida, de vida dolenta, que els queda, mentre que alhora no tenen consciència, o la silencien, del que suposa socialment la seva opció en relació amb el consum desorbitat de recursos que fan. 

Com més grans ens fem, com que la gent que ens envolta i amb la que tractem també es fa gran (i comencen a sovintejar els problemes de salut, de vegades importants), ens anem trobant, o jo em vaig trobant, cada vegada més persones amb aquesta por (aquesta falta de deseiximent), i amb aquest egoisme (aquesta falta de solidaritat, de consciència social).

Quan estic amb persones en aquesta situació (ja en el pendent de la decrepitud irreversible, del deteriorament avançat), i llavors surten converses sobre aquests temes, haig de vigilar. Vigilar què dic, no sigui que l'altre s'ho agafi malament. Perquè sempre (o gairebé sempre), hi ha aquesta falta de consciència en relació amb l'elevada quantitat de recursos que, en aquests casos, un mateix consumeix.

Aquesta consciència en general no hi és (o està "sedada"). En canvi, el que de vegades sí que hi ha són queixes. Bastantes queixes. De vegades moltes. A causa dels diferents mals, o de la limitació de l'autonomia, o en relació amb "la insuficient o deficient" atenció mèdica que es rep... Potser això també és molt normal, aquesta actitud o reacció queixosa, però a mi se'm fa  feixuga. I, de vegades, en aquests casos, sobretot des de fa un temps, el que dic és això, que "tots els mals que patim són efectes secundaris d'estar vius". I que cadascú ho entengui o s'ho empassi com vulgui. 

Com que de vegades estic bastant cansat d'aquestes coses, tip de tanta por al meu voltant, potser algun dia me n'atiparé del tot. I llavors, tot i que potser no estigui encara malament com aquestes persones (fins ara tinc força bona salut, ja veurem el que durarà), decidiré abaixar la persiana. Ja. Com a mesura preventiva. I com a "contribució social", per tal de deixar, des del meu punt de vista, el referent, l'exemple, d'una decisió deseixida, i alhora coherent amb tot el que vaig dient des de fa anys, en relació amb aquest desgavell generalitzat de tanta por a la mort. 

De tanta por a la mort i de tant egoisme.

D'aquí cap allà

La Isabel viu a un poble petit. Té vuitanta-set anys. Fa uns mesos va decidir fer el seu Document de Voluntats Avançades (DVA). Deia que ja havia vist prou gent coneguda morir de mala manera, després d'haver patit llargues i penoses degradacions, o lletges agonies, i que ella, allò, no ho volia de cap manera. 

Al poble on viu, un dia a la setmana hi va una metgessa, i tres dies una infermera. Va demanar hora per anar a veure la infermera i, com que no era cap urgència, la va fer esperar uns quants dies. Quan li va tocar, la infermera li va dir que ho havia de demanar a la treballadora social de l'Ajuntament, que era ella qui ho gestionava.

Va anar a l'Ajuntament, i la treballadora social li va dir que havia d'anar al CAP de la zona, que era la treballadora social d'allí, la que ho portava.

El CAP està a una dotzena de quilòmetres del poble. Amb els seus vuitanta-set anys, i els seus dolors articulars i marejos, va agafar l'autobús i hi va anar. Però va fer el viatge debades, perquè al CAP li van dir que l'havien informat malament, que això li ho havien de tramitar al mateix poble.

Uns dies després, va tornar a la consulta de la infermera del poble. Li va explicar els tombs que havia donat i el que li havien dit. Llavors, la infermera, sense disculpar-se de res, va dir que d'acord, i li va concertar una cita amb la metgessa del poble.

Quan, al cap d'unes setmanes li va tocar, hi va anar amb els papers ja omplerts i firmats, gràcies a que una ànima caritativa del poble llavors els hi va imprimir: el model de DVA que hi ha al web de l'ICS, i que, com que ella això de l'Internet no ho utilitza, no ho podia descarregar i imprimir (en cap de les diferents visites anteriors li van facilitar aquests papers, ni això). I aquell dia, al final la metgessa va firmar els seus papers, i se'ls va quedar per tramitar que el DVA fos incorporat al corresponent registre.

Total: més de tres mesos des del primer intent. Tal com he dit, amb vuitanta-set anys, i alguns mals de propina. Vergonyós seria el més lleu que es podria dir, de com la van tractar.

Malauradament, el cas de la Isabel no és un cas únic. El decret que l'any passat va establir la possibilitat de formalitzar el DVA als centres de salut, amb l'únic requisit de la firma del metge corresponent, va ser un gran avanç. Però si, després, "les persones responsables", de vegades, en lloc de fer la seva feina (que és ben obvi que és mínima i fàcil), es dediquen a marejar els demandants i alentir els tràmits, el problema és important.

Feia mesos que no parlava amb la Isabel. Aquesta vegada m'explica tot això, i també em diu, m'ho repeteix més d'un cop, que s'ha sentit molt alleujada, pel fet d'haver aconseguit, al final, després de tants entrebancs, formalitzar el seu DVA.