(Avís: aquest escrit no fa referència a la decisió sobre el final de la pròpia vida, sinó a l'eventual decisió sobre el final de la vida d'una altra persona; per tant, la seva presència aquí és una mica "antinatural")
Al Simó el van dur a l'hospital a causa d'una infecció important, acompanyada de dificultats respiratòries. A l'hospital, al cap d'uns dies se li va afegir una oclusió intestinal severa, fins al punt que els metges van dir que l'única solució era operar-lo, però que en l'estat que estava no resistiria l'operació, de manera que no tenia sentit fer-la. La conclusió era que al Simó li quedaven només dies de vida.
Els pares del Simó ja havien mort, i els germans van dir que de totes passades se l'havia d'operar. Ho van dir perquè van entendre que el motiu principal de descartar l'operació no era el que s'havia dit, sinó el fet que els metges segurament pensaven que, amb la "qualitat de vida" del Simó, no tenia sentit una operació amb l'objectiu d'allargar la seva vida, tenint en compte, a més, que després de l'operació, encara que anés bé, la seva vida encara seria més complicada i fràgil.
Els germans van imposar el seu criteri: al Simó el van operar, i va superar l'operació. I després d'uns dies més a l'hospital, amb uns pams menys de budells i un anus artificial a la panxa connectat a una bossa, li van donar l'alta. Llavors, el van dur "a casa seva": la residència per a persones amb grans discapacitats psíquiques o físiques, o les dues alhora, en la qual fa dècades que viu.
El Simó no parla. Ningú no sap el que pensa, ningú no sap el que arriba a entendre. De vegades sembla que està content, de vegades sembla que no. Camina, i acompanyat pot fer passejades. Però la major part del temps se'l passa assegut, manipulant una petita pilota o rebregant algun paper. De vegades crida, però no paraules, només sons. Quan va néixer, als pares els van dir que aquests nens acostumaven a viure poc. Però no va ser el cas: el Simó ja té setanta anys.
Al Simó, naturalment, fa uns dies ningú no li va preguntar si volia que l'operessin. De fet, el Simó mai ningú li ha preguntat, no li ha pogut preguntar, què volia fer amb la seva vida, quina era la seva opinió, els seus desitjos.
A l'hospital, l'argument dels germans, com a tutors del Simó, va ser que si a una persona amb el mateix problema (l'oclusió intestinal), però sense les limitacions del Simó, l'haurien operat, també s'havia d'operar el Simó. La possibilitat de no fer-ho van considerar-ho una discriminació intolerable: ells, els germans, defensaven els interessos del Simó.
En situacions així, o semblants, parlar en nom de l'altre es pot fer de diferents maneres. Una és posant-te en el seu lloc, però amb el teu jo i la teva biografia. És a dir: m'imagino que, de cop, "a mi", se'm produeix una oclusió intestinal que em pot provocar la mort. I llavors dic el que vull: que m'operin, per tal de no morir-me i poder seguir fent la meva vida.
Una altra opció és posar-te també en el lloc de l'altre, però intentant fer-ho de manera més profunda, és a dir, intentant "viure i sentir" el que viu i sent una persona com el Simó. Per descomptat, això és impossible, perquè nosaltres no som ell, i no podem accedir a aquest ell interior. Només podem "inventar-nos" aquest ell. I les invencions d'aquest tipus de vegades poden semblar convincents, però no deixen de ser invencions, fantasies nostres, que sobretot parlen "de nosaltres", més que de l'altre (parlen de les nostres pors, inseguretats, desitjos, etc.).
Hi ha encara una altra opció. Consisteix en imaginar que nosaltres, amb el nostre jo i la nostra biografia, resulta que a partir d'ara hem de viure, de manera indefinida, una vida com la del Simó. És a dir, que amb el mateix cap, pensaments, sentiments, il.lusions i projectes nostres, hem de viure tancats en una residència, fins que ens morim, necessitats d'ajuda per a les qüestions més elementals d'higiene, envoltats de gent en un estat igual o potser pitjor que el nostre, asseguts tot el dia en una cadira, remenant una piloteta o rebregant papers, fent algun esgarip de tant en tant... Sense cap capacitat de decisió sobre la nostra vida, perquè tot ho decideixen altres persones: "Pel nostre bé", diuen.
Ho reitero: està clar que no podem sentir el que sent el Simó, ni pensar el que pensa, però imaginar-nos això que he exposat em sembla que sí que és possible. I relativament fàcil. Perquè és una imaginació "sobre nosaltres mateixos", no sobre una altra persona.
Això ho podem fer. Una altra cosa és el que, llavors, cadascú pugui pensar "sobre el cas del Simó", aquesta ja és una altra història...
