Quan va morir fa uns mesos el Ricard (nom inventat), els diaris en van parlar bastant. S'ho mereixia, perquè en un determinat ambient cultural va ser una persona important.
Els últims temps, el Ricard havia patit algun tipus de demència, i això havia complicat molt l'última etapa de la seva vida, fins al punt que la família, del tot desbordada, incapaç de gestionar aquella situació, va decidir el seu ingrés en un centre sanitari. Allí, a causa del seu estat mental agitat, en algun moment fins i tot el van lligar.
D'aquest aspecte tan trist del final de la vida del Ricard, el dia del comiat al tanatori ningú no en va dir res. Tothom, família i amics, van fer elogis del tot merescuts de la bonhomia, la discreció, la lucidesa i la trajectòria professional del Ricard. Però ningú no va dir ni una paraula del seu procés de degradació.
Algun diari havia fet referència a un càncer (no sé si real o no), com a motiu de la seva estada els últims mesos a un hospital. Però de problemes mentals o neurològics, ni una paraula. És probable que perquè ho ignoressin, com segurament la majoria de la gent que va assistir a l'acte de comiat.
He volgut explicar aquesta història per la perplexitat que a mi em genera aquest tipus d'ocultacions, suposo que benintencionades, però dubto que socialment gaire positives: ocultar la tristesa, de vegades fins i tot sordidesa, del final d'algunes vides, crec que ajuda ben poc a afavorir una reflexió reposada i constructiva sobre com volem que sigui (o no sigui) el final de les nostres vides.
Aquest cas concret el conec perquè la Lívia, la meva companya, havia sigut amiga del Ricard. I a través de terceres persones, es va assabentar d'aquests detalls, "no compartits públicament", de la seva degradació final.
