"De ninguna manera estoy abogando porque los ancianos o pacientes con enfermedades degenerativas se quiten la vida. Se trata de una decisión demasiado personal. Sólo estoy hablando de tolerancia, compasión y comprensión de la más importante de las libertades civiles: la opción de gobernar la propia vida, que incluye el derecho a morir." Derek Humphry (1)
Fa uns mesos vaig parlar del llibre que havia escrit el Xavi Argemí, i també d'una entrevista que li havien fet a la Carme Elias.
Pel que fa a la Carme Elies, a l'entrevista només parlava d'ella mateixa, no parlava en cap moment "del que haurien de fer els altres". De manera que no només comparteixo el punt de vista de la Carme Elies pel que fa a la voluntat de no voler seguir vivint si la vida ens sembla que ja no val la pena ser viscuda, sinó que també comparteixo "el fet de parlar d'un mateix", sense pretendre fer apostolats en relació amb allò que haurien de fer els altres.
La postura del Xavi Argemí és una mica diferent. Ell també parla d'ell mateix, però alhora, com a bon catòlic, troba que l'eutanàsia és un crim. Però com que considera que és més efectiu anar-hi en contra de manera indirecta, referint-se, per exemple, a les diferents mancances d'ajuda i acompanyament que pot tenir i sentir una persona que demana l'eutanàsia (cosa que evidentment pot passar, però que alhora no permet generalitzacions), insisteix per aquesta banda. I ho fa tant referint-se a les moltes ajudes que ell rep i que accepta agraït i amb tota naturalitat, com alhora insinuant que, si una persona no ho viu com ell, cal desconfiar. Sense entendre que hi ha gent que no és com ell, gent que no vol, que rebutja, haver de viure sent receptor d'aquests munts d'ajudes.
Ho diré de manera més clara, i en relació directa amb mi: jo rebutjo absolutament un possible escenari en què m'hagi convertit en una persona com el Xavi, és a dir, algú que necessita ajuda per a tot, absolutament per a tot, les 24 hores del dia. Que ell ho vulgui, i ho valori positivament, i el seu entorn directe igual (les persones que l'ajuden en tot allò que necessita), doncs molt bé, és cosa seva, d'ells. Però a mi una vida com la seva em sembla horrible, em posa els pèls de punta. De manera que per a mi el problema no seria si llavors tinc o no tantes ajudes com ell té, "sinó que no les vull". De cap manera. Per diferents motius, i entre ells, també aquest:
"En la vejez seremos generosos y no exigiremos aquellos recursos que los más jóvenes pueden aprovechar con más sentido y razón." Antonio Sitges-Serra (2)
Reconec que aquest tema del consum de recursos (podria afegir també que, "independentment de l'edat"), no se'l planteja molta gent. Quan algú comença a estar fumut, normalment es planteja diferents coses, relacionades amb la vellesa, les malalties, el dolor, la falta d'autonomia, però aquesta del seu consum de recursos, en general no se la planteja.
En qualsevol cas, sigui molta o poca la gent que es planteja aquest tema del consum de recursos, jo sí que me'l plantejo. I aquí, al capdavall, com la Carme Elias, de qui parlo és de mi.
Per tant, que ell, el Xavi Argemí, i les persones com ell, que facin el que vulguin, o el que puguin. I que alhora, si pot ser, als altres no ens atabalin, i ens deixin que també puguem fer, com ells, el que vulguem o puguem, segons els nostres criteris. (3)
(1) El último recurso, Tusquets, 1992 (p. 150).
(2) Si puede, no vaya al médico. Ed. Debate, 2019 (p. 298).
(3) Per sort, vivim en una societat en què l'Església ja no té l'immens poder que havia tingut, i també per sort, de moment partits com VOX, contraris a l'eutanàsia i disposats a eliminar la llei que regula el seu limitat abast actual, de moment no manen.
