Amb la Lívia, quan parlem amb coneguts, sobretot si són persones que apreciem i ja tenen "una certa edat", sovint traiem en algun moment el tema del Document de Voluntats Avançades (DVA), de la seva importància, per tal que quedi escrit, i de manera vinculant, el que volem i el que no volem, si la vida se'ns complica i el cap ja no ens permet ni raonar ni decidir. I remarquem això "del que volem i el que no volem", perquè cadascú pot voler o rebutjar coses diferents, segons la seva forma de pensar, les seves creences, etc.
És a dir: un DVA també pot servir per deixar clar que en cap cas no volem, per exemple, que se'ns apliqui l'eutanàsia, ni que per cap motiu se'ns retirin mitjans de suport vital que ens mantenen amb vida (respiradors, intubació, alimentació i medicació intravenosa, etc.). Cadascú té les seves preferències, i el dret a què ens allarguin les degradacions i les agonies avui també és un dret.
Torno a les converses sobre el DVA amb els amics. En aquests casos sovint ens sobta, a la Lívia i a mi, que la majoria de persones ens diuen que sí, que això és important, "que alguna estona ho han de fer"... Però potser al cap d'un any els tornem a treure el tema, i llavors la resposta és la mateixa. Que sí, que és important, que ho han de fer, que ho tenen pendent... I al cap d'un altre any, igual.
I al final, és clar, ho deixem estar, perquè pensem que quin sentit té, seguir insistint. Perquè cadascú viu o sobreviu com vol... o com pot.
