"Sobre todo en la cultura norteamericana la muerte es un tema que no se puede tocar. La lucha por la vida y el triunfar sobre la muerte es una cosa fantástica, y en cambio el conformarse se ve como una cobardía. Y yo digo que eso es totalmente absurdo (...) Tengo todos los testamentos vitales firmados y he pedido a médicos amigos que me ayuden a morir con dignidad, sin dar la paliza la a gente, sin mortificar a mi familia, sin arruinarla y sin sufrir. (...) De niño la muerte es inimaginable, pero si a los 70 años continúa siéndolo es que eres un poco tonto. Cuando tantos amigos queridos desaparecieron cuando tenían mi edad o mucho más jóvenes, como Jorge Wagensberg, Jaume Vallcorba o Enric Miralles... no necesitas una pandemia. (...) Yo siempre digo 'dejadme llegar a la muerte vivo'. Veo mucho cobarde."
Oscar Tusquets, "De esta vamos a salir más pobres y más tontos", La Vanguardia, 08/06/2020
No sento precisament simpatia, cap a l'Oscar Tusquets (ara no cal que n'expliqui els motius, que són diversos i relacionats amb altres temes), però això que reprodueixo em sembla d'una gran sensatesa.
13 de maig 2020
Recordatori maig de 2020
"Morir no basta: hay que morir a tiempo." Jean Pau Sartre (1)
Aquests dies els sociòlegs segur que es freguen les mans de satisfacció, amb la inesperada i interessant situació provocada pel coronavirus. Jo, com ells, sento també curiositat, més que por. I la part de por que tinc no és al virus, sinó més aviat, de vegades, "als altres", a les seves reaccions potser imprevisibles, com a individus o col.lectius, a causa de l'insòlit escenari actual, de les pors que genera, i dels prejudicis i les irracionalitats que desvetlla.
A més, l'avantatge del virus (segons diuen), és que si l'agafes i tens una certa edat (com jo), et pot matar (i ja no t'has de preocupar de res més, "descanses en pau"). I si no et mata i et cures, en general es veu que és sense efectes secundaris. Per tant, és un bon virus, podríem dir que assenyat, responsable (si fos escaient atribuir virtuts als virus). A diferència, per exemple, d'uns problemes cardiovasculars que et puguin provocar un vessament cerebral que et deixi viu però fet una calamitat.
Bé, dit això a tall d'introducció (o d'excusa), el cas és que la meva voluntat segueix sent la de sempre, en relació amb el tema monogràfic d'aquestes pàgines. És a dir, la de seguir vivint "només en unes determinades circumstàncies": amb el cap clar i amb un mínim d'autonomia física. Perquè si no és així, no tinc gens d'interès ni ganes de seguir viu.
Per tant, i dit de manera més explícita, i així no queda cap mena de dubte (si és que n'hi havia algun, suposo que no), la meva determinació de plegar (de suïcidar-me, si calgués), per tal d'evitar haver de viure o vegetar d'una manera que no vull, és la de sempre. I dic suïcidar-me perquè l'opció de l'eutanàsia no m'agrada: si puc fer-ho sol, ¿per què implicar algú més, i potser llavors complicar-li la vida? No, aquesta feina, si la puc fer sol, millor.
En resum, cap novetat: fa dècades que penso exactament el mateix.
--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 17)
Aquests dies els sociòlegs segur que es freguen les mans de satisfacció, amb la inesperada i interessant situació provocada pel coronavirus. Jo, com ells, sento també curiositat, més que por. I la part de por que tinc no és al virus, sinó més aviat, de vegades, "als altres", a les seves reaccions potser imprevisibles, com a individus o col.lectius, a causa de l'insòlit escenari actual, de les pors que genera, i dels prejudicis i les irracionalitats que desvetlla.
A més, l'avantatge del virus (segons diuen), és que si l'agafes i tens una certa edat (com jo), et pot matar (i ja no t'has de preocupar de res més, "descanses en pau"). I si no et mata i et cures, en general es veu que és sense efectes secundaris. Per tant, és un bon virus, podríem dir que assenyat, responsable (si fos escaient atribuir virtuts als virus). A diferència, per exemple, d'uns problemes cardiovasculars que et puguin provocar un vessament cerebral que et deixi viu però fet una calamitat.
Bé, dit això a tall d'introducció (o d'excusa), el cas és que la meva voluntat segueix sent la de sempre, en relació amb el tema monogràfic d'aquestes pàgines. És a dir, la de seguir vivint "només en unes determinades circumstàncies": amb el cap clar i amb un mínim d'autonomia física. Perquè si no és així, no tinc gens d'interès ni ganes de seguir viu.
Per tant, i dit de manera més explícita, i així no queda cap mena de dubte (si és que n'hi havia algun, suposo que no), la meva determinació de plegar (de suïcidar-me, si calgués), per tal d'evitar haver de viure o vegetar d'una manera que no vull, és la de sempre. I dic suïcidar-me perquè l'opció de l'eutanàsia no m'agrada: si puc fer-ho sol, ¿per què implicar algú més, i potser llavors complicar-li la vida? No, aquesta feina, si la puc fer sol, millor.
En resum, cap novetat: fa dècades que penso exactament el mateix.
--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 17)
12 de maig 2020
La Mary Luz Ramírez
La Mary Luz Ramírez,
auxiliar de geriatria, li diu:
-Avui té molt bon aspecte, senyora Clara!
Però la senyora Clara no contesta.
No parla. No mira.
Ja no hi és.
Fa temps que va marxar
d'aquest cos que havia sigut el seu cos.
D'aquest cos que ara està subjectat
amb corretges a una cadira de rodes
(no sigui que es decanti massa,
i llavors acabi rebregat a terra).
-Senyora Claaaaara!
No cal que cridis, Mary Luz,
a dins ja no hi ha ningú.
auxiliar de geriatria, li diu:
-Avui té molt bon aspecte, senyora Clara!
Però la senyora Clara no contesta.
No parla. No mira.
Ja no hi és.
Fa temps que va marxar
d'aquest cos que havia sigut el seu cos.
D'aquest cos que ara està subjectat
amb corretges a una cadira de rodes
(no sigui que es decanti massa,
i llavors acabi rebregat a terra).
-Senyora Claaaaara!
No cal que cridis, Mary Luz,
a dins ja no hi ha ningú.
11 de maig 2020
Amb el moc a la solapa
Amb el moc a la solapa
la baba a la corbata
gotes de sopa a la bragueta
i una mosca que entra i surt de la boca
perquè sempre la té oberta,
els dies d'en Joan,
dements i absents,
van passant lentament.
Al magatzem de vells
on fa anys que està aparcat.
la baba a la corbata
gotes de sopa a la bragueta
i una mosca que entra i surt de la boca
perquè sempre la té oberta,
els dies d'en Joan,
dements i absents,
van passant lentament.
Al magatzem de vells
on fa anys que està aparcat.
25 de març 2020
No totes les morts són iguals
[PSV]
"Y entonces ocurrió (...) Los homínidos comprendieron que ellos, todos ellos, estaban destinados a morir." Juan Luis Arsuaga (1)
Quan la vida que queda és ja molt "petita", molt "deshabitada", quan en la vida d'una persona ja no hi ha cap sentit "ni possibilitat de sentit", a causa de la degeneració i destrucció cerebral, i de la consegüent i inevitable desaparició de la ment, "de la persona", o quan en una vida encara queda ment però la resta tot és sofriment, intens, inalleujable, i irreversible, físic o psicològic, sense cap esperança ni possibilitat d'esperança, en aquests casos, la mort, quan finalment arriba, és una benedicció, un alliberament. És una bona notícia, la seva arribada, perquè suposa el final d'un procés de degradació i de tortura.
Per això, en un moment com l'actual, en què la gent gran és més vulnerable a causa de les conseqüències d'encomanar-se amb el coronavirus, no em sembla fora de lloc fer aquesta referència en el sentit que, "per a algunes persones", el que passa avui, més que un moment de risc, és una oportunitat. I ho dic així no perquè vulgui qüestionar altres discursos d'aquests dies, sinó només perquè em sembla que "completar-los" és positiu.
Dir que "la vida és sempre valuosa" es pot dir des d'una determinada ideologia de la vida, des d'un determinat sistema de creences, però aquesta afirmació és difícil d'encaixar, tant "des de la raó" (la capacitat de reflexionar), com "des de la compassió" (davant la desgràcia i el sofriment d'algú).
Per això, avui, en el context d'aquesta peculiar avinentesa (la crisi del coronavirus i la seva especial mortaldat entre la gent més gran), em sembla oportú dir que la mort pot ser la millor benaurança, quan en una vida ja no hi queda res per celebrar, res per esperar, quan la vida són "dies deshabitats" o "dies de només sofriment".
Ho diré amb més claredat: a moltes residències geriàtriques, no a la planta "que normalment s'ensenya", sinó potser "al pis de dalt", o "al de baix", sobreviuen homes i dones amb característiques com les que he exposat. La seva mort, per a qualsevol persona amb una mica de sentit comú i una mica de compassió, hauria de ser un motiu d'alegria, o si més no d'alleujament. Perquè aquestes persones no serien "víctimes" de la crisi vírica actual, sinó "beneficiàries". Aquesta seria la paraula justa (una paraula que, òbviament, i de manera hipòcrita i poruga, ni gestors de residències, ni polítics, ni representant religiosos, no faran servir mai de manera pública).
En algun moment estaria bé que "les autoritats competents" ens facilitessin dades estadístiques d'aquest tipus de defuncions en concret. D'aquests casos "d'alliberament gràcies al coronavirus". Cosa que és poc probable que passi (que se'ns donin aquestes dades), ja que sobre la situació anorreada, marginada i vegetativa d'aquestes persones es prefereix parlar-ne poc. És com si no existissin.
--
(1) El collar del neandertal. Temas de hoy, 1999 (p. 203)
"Y entonces ocurrió (...) Los homínidos comprendieron que ellos, todos ellos, estaban destinados a morir." Juan Luis Arsuaga (1)
Quan la vida que queda és ja molt "petita", molt "deshabitada", quan en la vida d'una persona ja no hi ha cap sentit "ni possibilitat de sentit", a causa de la degeneració i destrucció cerebral, i de la consegüent i inevitable desaparició de la ment, "de la persona", o quan en una vida encara queda ment però la resta tot és sofriment, intens, inalleujable, i irreversible, físic o psicològic, sense cap esperança ni possibilitat d'esperança, en aquests casos, la mort, quan finalment arriba, és una benedicció, un alliberament. És una bona notícia, la seva arribada, perquè suposa el final d'un procés de degradació i de tortura.
Per això, en un moment com l'actual, en què la gent gran és més vulnerable a causa de les conseqüències d'encomanar-se amb el coronavirus, no em sembla fora de lloc fer aquesta referència en el sentit que, "per a algunes persones", el que passa avui, més que un moment de risc, és una oportunitat. I ho dic així no perquè vulgui qüestionar altres discursos d'aquests dies, sinó només perquè em sembla que "completar-los" és positiu.
Dir que "la vida és sempre valuosa" es pot dir des d'una determinada ideologia de la vida, des d'un determinat sistema de creences, però aquesta afirmació és difícil d'encaixar, tant "des de la raó" (la capacitat de reflexionar), com "des de la compassió" (davant la desgràcia i el sofriment d'algú).
Per això, avui, en el context d'aquesta peculiar avinentesa (la crisi del coronavirus i la seva especial mortaldat entre la gent més gran), em sembla oportú dir que la mort pot ser la millor benaurança, quan en una vida ja no hi queda res per celebrar, res per esperar, quan la vida són "dies deshabitats" o "dies de només sofriment".
Ho diré amb més claredat: a moltes residències geriàtriques, no a la planta "que normalment s'ensenya", sinó potser "al pis de dalt", o "al de baix", sobreviuen homes i dones amb característiques com les que he exposat. La seva mort, per a qualsevol persona amb una mica de sentit comú i una mica de compassió, hauria de ser un motiu d'alegria, o si més no d'alleujament. Perquè aquestes persones no serien "víctimes" de la crisi vírica actual, sinó "beneficiàries". Aquesta seria la paraula justa (una paraula que, òbviament, i de manera hipòcrita i poruga, ni gestors de residències, ni polítics, ni representant religiosos, no faran servir mai de manera pública).
En algun moment estaria bé que "les autoritats competents" ens facilitessin dades estadístiques d'aquest tipus de defuncions en concret. D'aquests casos "d'alliberament gràcies al coronavirus". Cosa que és poc probable que passi (que se'ns donin aquestes dades), ja que sobre la situació anorreada, marginada i vegetativa d'aquestes persones es prefereix parlar-ne poc. És com si no existissin.
--
(1) El collar del neandertal. Temas de hoy, 1999 (p. 203)
21 de febr. 2020
Amb les ungles pintades
[PSV]
La Carmen pinta les ungles de la Roser, després la pentina i li ruixa pel damunt un esprai de laca i colònia. Li posa crema a les mans, fins als canells. Li posa també una altra crema a la cara, i quan la pell l'absorbeix li posa pólvores a les galtes, i li pinta els llavis. Després li posa arracades a les orelles, i un braçalet i un collaret. Mentrestant, tota l'estona la Carmen parla de manera afectuosa a la Roser: "Aquesta crema et va molt bé", "Mira que guapa que estàs quedant"...
La Roser no diu res. Fa molt temps que no diu res. Asseguda a la cadira de rodes, li penja el cap endavant, té els ulls aclucats, no fa cap moviment. Sembla que ni respiri. De mica en mica, al llarg dels mesos, la Roser s'ha anat "deshabitant", i també s'ha anat encongint, ressecant, fins al punt que, gairebé centenària, sembla una mòmia (tant per l'aspecte físic com per les seves reaccions, nul.les).
Quan la Carmen acosta a la boca de la Roser una culleradeta de iogurt amb una mica de galeta estovada, quan la hi acosta i pressiona el llavi inferior avall, per tal que li sigui possible introduir la punta de la cullereta a dins de la boca, de vegades, després de diferents intents, la Roser potser reacciona, com un ocellet moribund, i es fica a dins de la boca una mica de iogurt. I així, a base d'hores, la Roser ingereix un mínim d'aliment "que impedeix que s'acabi de morir" (d'altra banda, què passarà quan ja no empassi res? li posaran una sonda? fins a quin extrem arribarà aquest desgavell...?).
Aquest cos deshabitat de la Roser és client d'una de les residències geriàtriques més luxoses i cares de la ciutat. Sense la Carmen, que li fa companyia tot el dia (és un servei afegit, no entra dins del paquet residencial), la Roser estaria sempre a la seva habitació, immòbil, estirada al llit, sola... i potser entubada (les clientes s'han de conservar). El paper de la Carmen consisteix en permetre que la Roser estigui en una de les sales comunes de la residència, en una cadira de rodes, i pentinar-la, pintar-li les ungles, donar-li miques de iogurt...
Aquesta vegada he anat a la residència a veure una altra àvia, una tia de la Lívia, la Maria. La Maria té gairebé la mateixa edat que la Roser, les dues van cap als 100 anys. Però la Maria conserva el cap clar, un considerable enginy i un bon humor envejable. I encara camina sola, ajudant-se amb un bastó. La Maria, malgrat l'autonomia mental i física que conserva, sent que l'edat li pesa, està cansada. De vegades ho diu: "Ja m'hauria d'haver mort". I si algú, llavors, amb la intenció d'animar-la, li diu que està molt bé (cosa certa, atesa la seva edat), ella contesta: "La processó va per dins".
No fer la vida el més fàcil possible a la Maria seria una crueltat... de la mateixa manera que no deixar que la Roser s'acabi de morir "és", una crueltat.
Sobre la primera eventual crueltat tothom coincideix, hi està d'acord (si més no en teoria, ja que després molts avis viuen en un abandonament que pot anar des de discret fins a escandalós). Però sobre la segona crueltat sembla que sovint es prefereix mirar cap a una altra banda. Envoltants de diferents indiferències i crueltats (per omissió, per acció...), van passant els dies...
La Carmen pinta les ungles de la Roser, després la pentina i li ruixa pel damunt un esprai de laca i colònia. Li posa crema a les mans, fins als canells. Li posa també una altra crema a la cara, i quan la pell l'absorbeix li posa pólvores a les galtes, i li pinta els llavis. Després li posa arracades a les orelles, i un braçalet i un collaret. Mentrestant, tota l'estona la Carmen parla de manera afectuosa a la Roser: "Aquesta crema et va molt bé", "Mira que guapa que estàs quedant"...
La Roser no diu res. Fa molt temps que no diu res. Asseguda a la cadira de rodes, li penja el cap endavant, té els ulls aclucats, no fa cap moviment. Sembla que ni respiri. De mica en mica, al llarg dels mesos, la Roser s'ha anat "deshabitant", i també s'ha anat encongint, ressecant, fins al punt que, gairebé centenària, sembla una mòmia (tant per l'aspecte físic com per les seves reaccions, nul.les).
Quan la Carmen acosta a la boca de la Roser una culleradeta de iogurt amb una mica de galeta estovada, quan la hi acosta i pressiona el llavi inferior avall, per tal que li sigui possible introduir la punta de la cullereta a dins de la boca, de vegades, després de diferents intents, la Roser potser reacciona, com un ocellet moribund, i es fica a dins de la boca una mica de iogurt. I així, a base d'hores, la Roser ingereix un mínim d'aliment "que impedeix que s'acabi de morir" (d'altra banda, què passarà quan ja no empassi res? li posaran una sonda? fins a quin extrem arribarà aquest desgavell...?).
Aquest cos deshabitat de la Roser és client d'una de les residències geriàtriques més luxoses i cares de la ciutat. Sense la Carmen, que li fa companyia tot el dia (és un servei afegit, no entra dins del paquet residencial), la Roser estaria sempre a la seva habitació, immòbil, estirada al llit, sola... i potser entubada (les clientes s'han de conservar). El paper de la Carmen consisteix en permetre que la Roser estigui en una de les sales comunes de la residència, en una cadira de rodes, i pentinar-la, pintar-li les ungles, donar-li miques de iogurt...
Aquesta vegada he anat a la residència a veure una altra àvia, una tia de la Lívia, la Maria. La Maria té gairebé la mateixa edat que la Roser, les dues van cap als 100 anys. Però la Maria conserva el cap clar, un considerable enginy i un bon humor envejable. I encara camina sola, ajudant-se amb un bastó. La Maria, malgrat l'autonomia mental i física que conserva, sent que l'edat li pesa, està cansada. De vegades ho diu: "Ja m'hauria d'haver mort". I si algú, llavors, amb la intenció d'animar-la, li diu que està molt bé (cosa certa, atesa la seva edat), ella contesta: "La processó va per dins".
No fer la vida el més fàcil possible a la Maria seria una crueltat... de la mateixa manera que no deixar que la Roser s'acabi de morir "és", una crueltat.
Sobre la primera eventual crueltat tothom coincideix, hi està d'acord (si més no en teoria, ja que després molts avis viuen en un abandonament que pot anar des de discret fins a escandalós). Però sobre la segona crueltat sembla que sovint es prefereix mirar cap a una altra banda. Envoltants de diferents indiferències i crueltats (per omissió, per acció...), van passant els dies...
20 de febr. 2020
Parlar del testament vital
Fa potser tres anys, a un grup de dones del poble molt actives culturalment, i que de manera periòdica organitzen (entre altres coses) xerrades sobre algun tema que consideren d'interès general, els vaig proposar fer una xerrada sobre el testament vital. Els vaig fer la proposta i els vaig dir que podia aconseguir la participació d'una persona que fa anys que es dedica a parlar públicament d'aquest tema (no em vaig postular jo mateix per tal d'evitar que es poguessin pensar que buscava algun tipus de protagonisme personal). Van demostrar interès, em van dir que la proposta els semblava adequada, i que quan decidissin la nova programació inclourien aquest acte.
Com que va anar passant el temps, al cap de mig any els vaig recordar la proposta. I em van dir que sí, que ja ho tenien en compte, i que ja m'avisarien quan decidissin una data. Mentrestant, anaven organitzant algunes xerrades sobre altres temes (val a dir que no sempre d'un gran interès).
Vaig deixar passar un any més, i llavors vaig repetir el recordatori. I aquesta vegada la resposta ja no va ser "ho tenim pendent", "ja t'avisarem", sinó unes paraules més boiroses. I vaig interpretar, vaig entendre, que tot i que no gosaven dir-m'ho amb claredat, no tenien la intenció de programar la xerrada sobre el testament vital. Pel motiu que fos, llavors ja no els devia semblar convenient (o potser no els ho havia semblat mai).
No vaig insistir. Vaig assumir la realitat. És a dir, que en un poble amb un munt de vells, alguns en condicions físiques o mentals força deplorables, feia por, o feia "ves a saber què", tocar aquell tema. Un tema del qual, d'altra banda, se'n parla cada dia: "La tal està fatal, ves si no seria millor que es morís", "tant de bo s'hagués mort", etc. Se'n parla cada dia per lamentar "la injusta que de vegades és la vida", "quina mala sort", etc. Són converses habituals... De manera que la conclusió és que sembla que es prefereixen aquestes converses, aquests laments, a "intentar fer alguna cosa" per tal que, les possibilitats de lamentar-se, no siguin tan grans.
Per descomptat, un testament vital no resol tots els eventuals escenaris adversos que es poden presentar (pel que fa a aquest tema), però alguns sí.
De fet, actualment al poble hi ha alguna persona que si quan era el moment hagués fet seu el testament vital, en lloc de viure ara com un vegetal, o demenciada (o en alguna altra condició "deplorable"), segurament ja s'hauria mort. I s'hauria mort "sense que ningú hagués fet res perquè es morís". Perquè només hauria calgut "que s'hagués deixat de fer". Només això, "abstenir-se", amb una actitud compassiva (acompanyada de tots els calmants que haguessin calgut). I d'aquesta manera, ara, els seus familiars o coneguts es podrien estalviar aquest tipus d'exclamacions: "Quina desgràcia!", "Quina injustícia!", etc.
Suposo que l'explicació de tot plegat és una barreja d'hipocresia social, de por "al que diran", d'inseguretat existencial, de prejudicis religiosos i no religiosos... El cas és que el tema incomoda, és obvi, i per tant s'evita. Perquè l'exemple que he posat d'aquest grup de dones més actives culturalment no és cap excepció, sinó que reflecteix força l'actitud de la majoria de la gent del poble.
Quan fent petar la xerrada amb algú (al poble, o a alguna altra banda), surt el tema de la por a la vellesa, o més ben dit, a la decrepitud, a la dependència, a una eventual demència, quan és el cas que l'altre manifesta el desig de no viure en aquestes condicions (el llindar concret de "la no acceptabilitat" no és uniforme, cadascú té el seu), de vegades jo aprofito i faig referència a la utilitat del testament vital, com a instrument de protecció preventiu de cara a eventuals "acarnissaments terapèutics" (o familiars), excessos de zel que voregen la crueltat, etc.
En aquests casos, en general em sorprèn el fet que, malgrat la clara manifestació del rebuig a viure en aquestes condicions indesitjables, sovint aquest pas preventiu tan fàcil, el del testament vital, la gent en general no es decideix a fer-lo. Diuen "que ho han de pensar bé", i ho van ajornant... I potser al cap d'un any, o dos, resulta que torna a sortir el tema, i tot segueix igual: l'interlocutor de torn manifesta una altra vegada la seva por a viure convertit en una desferra, jo repeteixo el suggeriment del testament vital... i no canvia res: es segueix ajornant la decisió de fer aquest document.
Un document d'últimes voluntats o testament vital no és "una garantia absoluta", sinó limitada (ja ho he dit abans), perquè la vida ens pot fer la guitza de moltes maneres diferents (tant pel que fa a la salut com pel que fa a les circumstàncies socials, relacionals). Però sembla que és evident que és millor una garantia limitada que cap garantia (o que cap "estratègia alternativa"). Tanmateix, pel motiu que sigui en cada cas, el testament vital sovint no es fa. I després, de vegades, passa el que passa.
Com que va anar passant el temps, al cap de mig any els vaig recordar la proposta. I em van dir que sí, que ja ho tenien en compte, i que ja m'avisarien quan decidissin una data. Mentrestant, anaven organitzant algunes xerrades sobre altres temes (val a dir que no sempre d'un gran interès).
Vaig deixar passar un any més, i llavors vaig repetir el recordatori. I aquesta vegada la resposta ja no va ser "ho tenim pendent", "ja t'avisarem", sinó unes paraules més boiroses. I vaig interpretar, vaig entendre, que tot i que no gosaven dir-m'ho amb claredat, no tenien la intenció de programar la xerrada sobre el testament vital. Pel motiu que fos, llavors ja no els devia semblar convenient (o potser no els ho havia semblat mai).
No vaig insistir. Vaig assumir la realitat. És a dir, que en un poble amb un munt de vells, alguns en condicions físiques o mentals força deplorables, feia por, o feia "ves a saber què", tocar aquell tema. Un tema del qual, d'altra banda, se'n parla cada dia: "La tal està fatal, ves si no seria millor que es morís", "tant de bo s'hagués mort", etc. Se'n parla cada dia per lamentar "la injusta que de vegades és la vida", "quina mala sort", etc. Són converses habituals... De manera que la conclusió és que sembla que es prefereixen aquestes converses, aquests laments, a "intentar fer alguna cosa" per tal que, les possibilitats de lamentar-se, no siguin tan grans.
Per descomptat, un testament vital no resol tots els eventuals escenaris adversos que es poden presentar (pel que fa a aquest tema), però alguns sí.
De fet, actualment al poble hi ha alguna persona que si quan era el moment hagués fet seu el testament vital, en lloc de viure ara com un vegetal, o demenciada (o en alguna altra condició "deplorable"), segurament ja s'hauria mort. I s'hauria mort "sense que ningú hagués fet res perquè es morís". Perquè només hauria calgut "que s'hagués deixat de fer". Només això, "abstenir-se", amb una actitud compassiva (acompanyada de tots els calmants que haguessin calgut). I d'aquesta manera, ara, els seus familiars o coneguts es podrien estalviar aquest tipus d'exclamacions: "Quina desgràcia!", "Quina injustícia!", etc.
Suposo que l'explicació de tot plegat és una barreja d'hipocresia social, de por "al que diran", d'inseguretat existencial, de prejudicis religiosos i no religiosos... El cas és que el tema incomoda, és obvi, i per tant s'evita. Perquè l'exemple que he posat d'aquest grup de dones més actives culturalment no és cap excepció, sinó que reflecteix força l'actitud de la majoria de la gent del poble.
Quan fent petar la xerrada amb algú (al poble, o a alguna altra banda), surt el tema de la por a la vellesa, o més ben dit, a la decrepitud, a la dependència, a una eventual demència, quan és el cas que l'altre manifesta el desig de no viure en aquestes condicions (el llindar concret de "la no acceptabilitat" no és uniforme, cadascú té el seu), de vegades jo aprofito i faig referència a la utilitat del testament vital, com a instrument de protecció preventiu de cara a eventuals "acarnissaments terapèutics" (o familiars), excessos de zel que voregen la crueltat, etc.
En aquests casos, en general em sorprèn el fet que, malgrat la clara manifestació del rebuig a viure en aquestes condicions indesitjables, sovint aquest pas preventiu tan fàcil, el del testament vital, la gent en general no es decideix a fer-lo. Diuen "que ho han de pensar bé", i ho van ajornant... I potser al cap d'un any, o dos, resulta que torna a sortir el tema, i tot segueix igual: l'interlocutor de torn manifesta una altra vegada la seva por a viure convertit en una desferra, jo repeteixo el suggeriment del testament vital... i no canvia res: es segueix ajornant la decisió de fer aquest document.
Un document d'últimes voluntats o testament vital no és "una garantia absoluta", sinó limitada (ja ho he dit abans), perquè la vida ens pot fer la guitza de moltes maneres diferents (tant pel que fa a la salut com pel que fa a les circumstàncies socials, relacionals). Però sembla que és evident que és millor una garantia limitada que cap garantia (o que cap "estratègia alternativa"). Tanmateix, pel motiu que sigui en cada cas, el testament vital sovint no es fa. I després, de vegades, passa el que passa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
