[PSV]
La Carmen pinta les ungles de la Roser, després la pentina i li ruixa pel damunt un esprai de laca i colònia. Li posa crema a les mans, fins als canells. Li posa també una altra crema a la cara, i quan la pell l'absorbeix li posa pólvores a les galtes, i li pinta els llavis. Després li posa arracades a les orelles, i un braçalet i un collaret. Mentrestant, tota l'estona la Carmen parla de manera afectuosa a la Roser: "Aquesta crema et va molt bé", "Mira que guapa que estàs quedant"...
La Roser no diu res. Fa molt temps que no diu res. Asseguda a la cadira de rodes, li penja el cap endavant, té els ulls aclucats, no fa cap moviment. Sembla que ni respiri. De mica en mica, al llarg dels mesos, la Roser s'ha anat "deshabitant", i també s'ha anat encongint, ressecant, fins al punt que, gairebé centenària, sembla una mòmia (tant per l'aspecte físic com per les seves reaccions, nul.les).
Quan la Carmen acosta a la boca de la Roser una culleradeta de iogurt amb una mica de galeta estovada, quan la hi acosta i pressiona el llavi inferior avall, per tal que li sigui possible introduir la punta de la cullereta a dins de la boca, de vegades, després de diferents intents, la Roser potser reacciona, com un ocellet moribund, i es fica a dins de la boca una mica de iogurt. I així, a base d'hores, la Roser ingereix un mínim d'aliment "que impedeix que s'acabi de morir" (d'altra banda, què passarà quan ja no empassi res? li posaran una sonda? fins a quin extrem arribarà aquest desgavell...?).
Aquest cos deshabitat de la Roser és client d'una de les residències geriàtriques més luxoses i cares de la ciutat. Sense la Carmen, que li fa companyia tot el dia (és un servei afegit, no entra dins del paquet residencial), la Roser estaria sempre a la seva habitació, immòbil, estirada al llit, sola... i potser entubada (les clientes s'han de conservar). El paper de la Carmen consisteix en permetre que la Roser estigui en una de les sales comunes de la residència, en una cadira de rodes, i pentinar-la, pintar-li les ungles, donar-li miques de iogurt...
Aquesta vegada he anat a la residència a veure una altra àvia, una tia de la Lívia, la Maria. La Maria té gairebé la mateixa edat que la Roser, les dues van cap als 100 anys. Però la Maria conserva el cap clar, un considerable enginy i un bon humor envejable. I encara camina sola, ajudant-se amb un bastó. La Maria, malgrat l'autonomia mental i física que conserva, sent que l'edat li pesa, està cansada. De vegades ho diu: "Ja m'hauria d'haver mort". I si algú, llavors, amb la intenció d'animar-la, li diu que està molt bé (cosa certa, atesa la seva edat), ella contesta: "La processó va per dins".
No fer la vida el més fàcil possible a la Maria seria una crueltat... de la mateixa manera que no deixar que la Roser s'acabi de morir "és", una crueltat.
Sobre la primera eventual crueltat tothom coincideix, hi està d'acord (si més no en teoria, ja que després molts avis viuen en un abandonament que pot anar des de discret fins a escandalós). Però sobre la segona crueltat sembla que sovint es prefereix mirar cap a una altra banda. Envoltants de diferents indiferències i crueltats (per omissió, per acció...), van passant els dies...
21 de febr. 2020
20 de febr. 2020
Parlar del testament vital
Fa potser tres anys, a un grup de dones del poble molt actives culturalment, i que de manera periòdica organitzen (entre altres coses) xerrades sobre algun tema que consideren d'interès general, els vaig proposar fer una xerrada sobre el testament vital. Els vaig fer la proposta i els vaig dir que podia aconseguir la participació d'una persona que fa anys que es dedica a parlar públicament d'aquest tema (no em vaig postular jo mateix per tal d'evitar que es poguessin pensar que buscava algun tipus de protagonisme personal). Van demostrar interès, em van dir que la proposta els semblava adequada, i que quan decidissin la nova programació inclourien aquest acte.
Com que va anar passant el temps, al cap de mig any els vaig recordar la proposta. I em van dir que sí, que ja ho tenien en compte, i que ja m'avisarien quan decidissin una data. Mentrestant, anaven organitzant algunes xerrades sobre altres temes (val a dir que no sempre d'un gran interès).
Vaig deixar passar un any més, i llavors vaig repetir el recordatori. I aquesta vegada la resposta ja no va ser "ho tenim pendent", "ja t'avisarem", sinó unes paraules més boiroses. I vaig interpretar, vaig entendre, que tot i que no gosaven dir-m'ho amb claredat, no tenien la intenció de programar la xerrada sobre el testament vital. Pel motiu que fos, llavors ja no els devia semblar convenient (o potser no els ho havia semblat mai).
No vaig insistir. Vaig assumir la realitat. És a dir, que en un poble amb un munt de vells, alguns en condicions físiques o mentals força deplorables, feia por, o feia "ves a saber què", tocar aquell tema. Un tema del qual, d'altra banda, se'n parla cada dia: "La tal està fatal, ves si no seria millor que es morís", "tant de bo s'hagués mort", etc. Se'n parla cada dia per lamentar "la injusta que de vegades és la vida", "quina mala sort", etc. Són converses habituals... De manera que la conclusió és que sembla que es prefereixen aquestes converses, aquests laments, a "intentar fer alguna cosa" per tal que, les possibilitats de lamentar-se, no siguin tan grans.
Per descomptat, un testament vital no resol tots els eventuals escenaris adversos que es poden presentar (pel que fa a aquest tema), però alguns sí.
De fet, actualment al poble hi ha alguna persona que si quan era el moment hagués fet seu el testament vital, en lloc de viure ara com un vegetal, o demenciada (o en alguna altra condició "deplorable"), segurament ja s'hauria mort. I s'hauria mort "sense que ningú hagués fet res perquè es morís". Perquè només hauria calgut "que s'hagués deixat de fer". Només això, "abstenir-se", amb una actitud compassiva (acompanyada de tots els calmants que haguessin calgut). I d'aquesta manera, ara, els seus familiars o coneguts es podrien estalviar aquest tipus d'exclamacions: "Quina desgràcia!", "Quina injustícia!", etc.
Suposo que l'explicació de tot plegat és una barreja d'hipocresia social, de por "al que diran", d'inseguretat existencial, de prejudicis religiosos i no religiosos... El cas és que el tema incomoda, és obvi, i per tant s'evita. Perquè l'exemple que he posat d'aquest grup de dones més actives culturalment no és cap excepció, sinó que reflecteix força l'actitud de la majoria de la gent del poble.
Quan fent petar la xerrada amb algú (al poble, o a alguna altra banda), surt el tema de la por a la vellesa, o més ben dit, a la decrepitud, a la dependència, a una eventual demència, quan és el cas que l'altre manifesta el desig de no viure en aquestes condicions (el llindar concret de "la no acceptabilitat" no és uniforme, cadascú té el seu), de vegades jo aprofito i faig referència a la utilitat del testament vital, com a instrument de protecció preventiu de cara a eventuals "acarnissaments terapèutics" (o familiars), excessos de zel que voregen la crueltat, etc.
En aquests casos, en general em sorprèn el fet que, malgrat la clara manifestació del rebuig a viure en aquestes condicions indesitjables, sovint aquest pas preventiu tan fàcil, el del testament vital, la gent en general no es decideix a fer-lo. Diuen "que ho han de pensar bé", i ho van ajornant... I potser al cap d'un any, o dos, resulta que torna a sortir el tema, i tot segueix igual: l'interlocutor de torn manifesta una altra vegada la seva por a viure convertit en una desferra, jo repeteixo el suggeriment del testament vital... i no canvia res: es segueix ajornant la decisió de fer aquest document.
Un document d'últimes voluntats o testament vital no és "una garantia absoluta", sinó limitada (ja ho he dit abans), perquè la vida ens pot fer la guitza de moltes maneres diferents (tant pel que fa a la salut com pel que fa a les circumstàncies socials, relacionals). Però sembla que és evident que és millor una garantia limitada que cap garantia (o que cap "estratègia alternativa"). Tanmateix, pel motiu que sigui en cada cas, el testament vital sovint no es fa. I després, de vegades, passa el que passa.
Com que va anar passant el temps, al cap de mig any els vaig recordar la proposta. I em van dir que sí, que ja ho tenien en compte, i que ja m'avisarien quan decidissin una data. Mentrestant, anaven organitzant algunes xerrades sobre altres temes (val a dir que no sempre d'un gran interès).
Vaig deixar passar un any més, i llavors vaig repetir el recordatori. I aquesta vegada la resposta ja no va ser "ho tenim pendent", "ja t'avisarem", sinó unes paraules més boiroses. I vaig interpretar, vaig entendre, que tot i que no gosaven dir-m'ho amb claredat, no tenien la intenció de programar la xerrada sobre el testament vital. Pel motiu que fos, llavors ja no els devia semblar convenient (o potser no els ho havia semblat mai).
No vaig insistir. Vaig assumir la realitat. És a dir, que en un poble amb un munt de vells, alguns en condicions físiques o mentals força deplorables, feia por, o feia "ves a saber què", tocar aquell tema. Un tema del qual, d'altra banda, se'n parla cada dia: "La tal està fatal, ves si no seria millor que es morís", "tant de bo s'hagués mort", etc. Se'n parla cada dia per lamentar "la injusta que de vegades és la vida", "quina mala sort", etc. Són converses habituals... De manera que la conclusió és que sembla que es prefereixen aquestes converses, aquests laments, a "intentar fer alguna cosa" per tal que, les possibilitats de lamentar-se, no siguin tan grans.
Per descomptat, un testament vital no resol tots els eventuals escenaris adversos que es poden presentar (pel que fa a aquest tema), però alguns sí.
De fet, actualment al poble hi ha alguna persona que si quan era el moment hagués fet seu el testament vital, en lloc de viure ara com un vegetal, o demenciada (o en alguna altra condició "deplorable"), segurament ja s'hauria mort. I s'hauria mort "sense que ningú hagués fet res perquè es morís". Perquè només hauria calgut "que s'hagués deixat de fer". Només això, "abstenir-se", amb una actitud compassiva (acompanyada de tots els calmants que haguessin calgut). I d'aquesta manera, ara, els seus familiars o coneguts es podrien estalviar aquest tipus d'exclamacions: "Quina desgràcia!", "Quina injustícia!", etc.
Suposo que l'explicació de tot plegat és una barreja d'hipocresia social, de por "al que diran", d'inseguretat existencial, de prejudicis religiosos i no religiosos... El cas és que el tema incomoda, és obvi, i per tant s'evita. Perquè l'exemple que he posat d'aquest grup de dones més actives culturalment no és cap excepció, sinó que reflecteix força l'actitud de la majoria de la gent del poble.
Quan fent petar la xerrada amb algú (al poble, o a alguna altra banda), surt el tema de la por a la vellesa, o més ben dit, a la decrepitud, a la dependència, a una eventual demència, quan és el cas que l'altre manifesta el desig de no viure en aquestes condicions (el llindar concret de "la no acceptabilitat" no és uniforme, cadascú té el seu), de vegades jo aprofito i faig referència a la utilitat del testament vital, com a instrument de protecció preventiu de cara a eventuals "acarnissaments terapèutics" (o familiars), excessos de zel que voregen la crueltat, etc.
En aquests casos, en general em sorprèn el fet que, malgrat la clara manifestació del rebuig a viure en aquestes condicions indesitjables, sovint aquest pas preventiu tan fàcil, el del testament vital, la gent en general no es decideix a fer-lo. Diuen "que ho han de pensar bé", i ho van ajornant... I potser al cap d'un any, o dos, resulta que torna a sortir el tema, i tot segueix igual: l'interlocutor de torn manifesta una altra vegada la seva por a viure convertit en una desferra, jo repeteixo el suggeriment del testament vital... i no canvia res: es segueix ajornant la decisió de fer aquest document.
Un document d'últimes voluntats o testament vital no és "una garantia absoluta", sinó limitada (ja ho he dit abans), perquè la vida ens pot fer la guitza de moltes maneres diferents (tant pel que fa a la salut com pel que fa a les circumstàncies socials, relacionals). Però sembla que és evident que és millor una garantia limitada que cap garantia (o que cap "estratègia alternativa"). Tanmateix, pel motiu que sigui en cada cas, el testament vital sovint no es fa. I després, de vegades, passa el que passa.
8 de febr. 2020
El Genís i la Greta
Quan la Greta va a la residència a veure el Genís s'asseu al seu costat. El Genís és el seu marit, i normalment està inexpressiu, callat. De vegades, poques, diu alguna cosa, aparentment sense sentit. Ja no coneix ningú. Aquest estat vegetatiu és trist i, alhora, alleujador. Perquè abans, durant els últims tres anys, el Genís normalment no estava tranquil, gairebé sempre estava posseït per un gran neguit, de vegades molt intens, fins i tot amb al.lucinacions i deliris.
De tant en tant la Greta li diu alguna cosa, li parla d'abans, de quan tot anava bé. Però el Genís en general no reacciona de cap manera, segueix immutable, absent.
Un dia que ella està al seu costat, de cop ell diu: "Mira, aquella que passa per allà és la meva dona, però no em diu res, no vol saber res de mi". Llavors ella li diu, a punt de plorar, que la seva dona és ella. I llavors ell s'excita, s'enfada: "Però què dius, desgraciada! Tu no ets la meva dona, la meva dona és ella!" I després torna el silenci.
En el pantà cerebral de demència i farmacologia del Genis hi ha encara algunes neurones que conserven fragments d'informacions, i sembla que de vegades es combinen. Però de manera desordenada: un fragment es connecta amb un altre fragment, de forma poc coherent, i el resultat són la tristesa i les llàgrimes de la Greta.
A força d'anar-li augmentant la medicació al final el Genís ha quedat així. D'aquesta manera "aplanada", amorfa. Tres anys abans el van operar, d'un problema menor, i va sortir del quiròfan amb el problema arreglat, però alhora amb el cap trastornat. Sembla que a conseqüència de l'anestèsia. Va entrar en el quiròfan que encara era ell, i quan en va sortir que ja no ho era, i ja no ho ha sigut més. El cos és el mateix, però "la persona", el Genís, ja no existeix.
A força de medicació la bogeria lentament va anar minvant (a mesura que ell s'anava apagant, "desconnectant"), tot i que la inquietud no va arribar a desaparèixer mai del tot. "La camisa de força farmacològica" cada cop era més potent: ja no es tractava "de curar res" (era impossible), sinó només de "contenir-lo", de fer-lo més manejable.
Ara, a més dels medicaments, en general també està lligat a la cadira de rodes o a la butaca, perquè malgrat l'estaborniment químic, encara té moments d'inquietud. I llavors es vol moure, i si s'alça, com que ja no s'aguanta sol, pot caure i trencar-se alguna cosa.
Fa anys, de vegades passava per l'hort del Genís, i fèiem petar la xerrada una estona, envoltats de les seves tomaqueres, mongeteres, carxoferes, cols, bledes, de les quals n'estava molt orgullós. Parlàvem d'una cosa, de l'altra... Alguna vegada parlàvem també "d'aquell", o "d'aquella", persones del poble grans i deteriorades, potser amb el cap a passeig, o físicament dependents. I ell sempre deia que d'aquella manera no volia viure, que l'horroritzava pensar-hi, que preferiria mil vegades morir-se. I jo li deia que, això de morir-se, com es feia. I ell deia que com fos, abans d'acabar vivint sense autonomia ni dignitat.
Alguna vegada li havia parlat del testament vital. Si el Genís hagués fet un testament vital, especificant que en condicions com les d'ara no volia viure (especificant, per exemple, que en un estat com l'actual no volia ser alimentat), fa mesos que segurament estaria mort. I si estigués mort, ell descansaria, i la seva dona descansaria, i les seves filles descansarien, i tothom descansaria. Però segueix viu. Dement per partida doble (psicòtic i senil), absent, empastillat, lligat.
De tant en tant la Greta li diu alguna cosa, li parla d'abans, de quan tot anava bé. Però el Genís en general no reacciona de cap manera, segueix immutable, absent.
Un dia que ella està al seu costat, de cop ell diu: "Mira, aquella que passa per allà és la meva dona, però no em diu res, no vol saber res de mi". Llavors ella li diu, a punt de plorar, que la seva dona és ella. I llavors ell s'excita, s'enfada: "Però què dius, desgraciada! Tu no ets la meva dona, la meva dona és ella!" I després torna el silenci.
En el pantà cerebral de demència i farmacologia del Genis hi ha encara algunes neurones que conserven fragments d'informacions, i sembla que de vegades es combinen. Però de manera desordenada: un fragment es connecta amb un altre fragment, de forma poc coherent, i el resultat són la tristesa i les llàgrimes de la Greta.
A força d'anar-li augmentant la medicació al final el Genís ha quedat així. D'aquesta manera "aplanada", amorfa. Tres anys abans el van operar, d'un problema menor, i va sortir del quiròfan amb el problema arreglat, però alhora amb el cap trastornat. Sembla que a conseqüència de l'anestèsia. Va entrar en el quiròfan que encara era ell, i quan en va sortir que ja no ho era, i ja no ho ha sigut més. El cos és el mateix, però "la persona", el Genís, ja no existeix.
A força de medicació la bogeria lentament va anar minvant (a mesura que ell s'anava apagant, "desconnectant"), tot i que la inquietud no va arribar a desaparèixer mai del tot. "La camisa de força farmacològica" cada cop era més potent: ja no es tractava "de curar res" (era impossible), sinó només de "contenir-lo", de fer-lo més manejable.
Ara, a més dels medicaments, en general també està lligat a la cadira de rodes o a la butaca, perquè malgrat l'estaborniment químic, encara té moments d'inquietud. I llavors es vol moure, i si s'alça, com que ja no s'aguanta sol, pot caure i trencar-se alguna cosa.
Fa anys, de vegades passava per l'hort del Genís, i fèiem petar la xerrada una estona, envoltats de les seves tomaqueres, mongeteres, carxoferes, cols, bledes, de les quals n'estava molt orgullós. Parlàvem d'una cosa, de l'altra... Alguna vegada parlàvem també "d'aquell", o "d'aquella", persones del poble grans i deteriorades, potser amb el cap a passeig, o físicament dependents. I ell sempre deia que d'aquella manera no volia viure, que l'horroritzava pensar-hi, que preferiria mil vegades morir-se. I jo li deia que, això de morir-se, com es feia. I ell deia que com fos, abans d'acabar vivint sense autonomia ni dignitat.
Alguna vegada li havia parlat del testament vital. Si el Genís hagués fet un testament vital, especificant que en condicions com les d'ara no volia viure (especificant, per exemple, que en un estat com l'actual no volia ser alimentat), fa mesos que segurament estaria mort. I si estigués mort, ell descansaria, i la seva dona descansaria, i les seves filles descansarien, i tothom descansaria. Però segueix viu. Dement per partida doble (psicòtic i senil), absent, empastillat, lligat.
17 de gen. 2020
La dictadura "pro vida obligatòria"
De vegades estic tan tip d'aquest intent de dictadura "pro vida obligatòria" que defensen algunes persones i col.lectius, que fins i tot em vénen ganes, com a forma d'activisme, de suïcidar-me.
De suïcidar-me com a forma de protesta personal contra les congregacions, partits i persones que s'oposen a l'aprovació d'una llei que reguli l'accés a l'eutanàsia i al suïcidi assistit.
Suïcidar-me com a forma de protesta contra aquesta defensa de la vida a ultrança, fins i tot quan ja només queda degradació i sofriment; una defensa de vegades fins a l'últim vòmit, l'últim estadi d'una demència, l'última llaga ulcerosa, l'última humiliació i ignomínia.
Suïcidar-me, insisteixo, com a forma de rebuig davant d'aquesta actitud obstruccionista (la de tots aquells que s'oposen a l'aprovació d'una llei que reguli l'accés a l'eutanàsia i al suïcidi assistit), i com a forma de reivindicació del dret a tocar el dos en el moment que un vulgui.
Perquè aquesta és l'altra gran mentida d'aquest tema (una mentida sobretot difosa amb insistència pels portaveus de l'Església). La mentida que una persona que es vulgui suïcidar és "sempre" una persona amb algun problema mental. O una persona a qui ningú estima. O una persona desatesa. O les tres coses alhora.
De vegades és cert que és així (i òbviament no és d'aquests casos, dels que parlo). De vegades és així... però no sempre ho és.
De moment, però, m'esperaré, de moment encara no em suïcidaré. Encara m'agrada viure, encara hi estic força bé, aquí (per sort, de moment no estic massa atrotinat).
I d'una altra banda, a més, abans de suïcidar-me m'agradaria enllestir (si pot ser) algunes coses.
De suïcidar-me com a forma de protesta personal contra les congregacions, partits i persones que s'oposen a l'aprovació d'una llei que reguli l'accés a l'eutanàsia i al suïcidi assistit.
Suïcidar-me com a forma de protesta contra aquesta defensa de la vida a ultrança, fins i tot quan ja només queda degradació i sofriment; una defensa de vegades fins a l'últim vòmit, l'últim estadi d'una demència, l'última llaga ulcerosa, l'última humiliació i ignomínia.
Suïcidar-me, insisteixo, com a forma de rebuig davant d'aquesta actitud obstruccionista (la de tots aquells que s'oposen a l'aprovació d'una llei que reguli l'accés a l'eutanàsia i al suïcidi assistit), i com a forma de reivindicació del dret a tocar el dos en el moment que un vulgui.
Perquè aquesta és l'altra gran mentida d'aquest tema (una mentida sobretot difosa amb insistència pels portaveus de l'Església). La mentida que una persona que es vulgui suïcidar és "sempre" una persona amb algun problema mental. O una persona a qui ningú estima. O una persona desatesa. O les tres coses alhora.
De vegades és cert que és així (i òbviament no és d'aquests casos, dels que parlo). De vegades és així... però no sempre ho és.
De moment, però, m'esperaré, de moment encara no em suïcidaré. Encara m'agrada viure, encara hi estic força bé, aquí (per sort, de moment no estic massa atrotinat).
I d'una altra banda, a més, abans de suïcidar-me m'agradaria enllestir (si pot ser) algunes coses.
19 de des. 2019
Contra el Papa - 2
Hi ha qui em diu (de vegades amb malestar, o com un retret): "Però, per què et fiques tant amb el Papa, l'Església, i els bisbes? Si no ets cristià ni creient, oblida-te'n!"
I la resposta és fàcil: em fico amb ells "perquè ells es fiquen amb mi". Ho fan sempre que intenten influir per tal que no s'aprovin lleis com la de l'eutanàsia i el suïcidi assistit. Per tant, pel que fa a aquest tema, ells són "opositors meus", i els haig de combatre.
A mi m'agrada un model de societat diferent del que ells volen. De manera que si la societat no contempla aquesta opció de l'eutanàsia i el suïcidi assistit regulats legalment, llavors només em queda una opció, una garantia: "el suïcidi preventiu".
Cada vegada que sento algú parlar com el Papa (sobre aquest tema), em venen idees suïcides. El sento i penso que potser seria el més sensat i coherent, suïcidar-me (quan s'escaigui, de moment només ho contemplo "com una opció"). És a dir, a mi el Papa, paradoxalment, ell tan "defensor de la vida pel damunt de tot", m'insta a suïcidar-me. A suïcidar-me per dues raons: com a acte de protesta contra la seva doctrina... i com a garantia personal meva.
En aquest eventual cas, podria deixar una nota pòstuma dedicada al Papa. Per exemple: "Senyor Papa, m'he suïcidat perquè sense lleis d'eutanàsia i suïcidi assistit, em feia massa por la seva atenció compassiva".
I la resposta és fàcil: em fico amb ells "perquè ells es fiquen amb mi". Ho fan sempre que intenten influir per tal que no s'aprovin lleis com la de l'eutanàsia i el suïcidi assistit. Per tant, pel que fa a aquest tema, ells són "opositors meus", i els haig de combatre.
A mi m'agrada un model de societat diferent del que ells volen. De manera que si la societat no contempla aquesta opció de l'eutanàsia i el suïcidi assistit regulats legalment, llavors només em queda una opció, una garantia: "el suïcidi preventiu".
Cada vegada que sento algú parlar com el Papa (sobre aquest tema), em venen idees suïcides. El sento i penso que potser seria el més sensat i coherent, suïcidar-me (quan s'escaigui, de moment només ho contemplo "com una opció"). És a dir, a mi el Papa, paradoxalment, ell tan "defensor de la vida pel damunt de tot", m'insta a suïcidar-me. A suïcidar-me per dues raons: com a acte de protesta contra la seva doctrina... i com a garantia personal meva.
En aquest eventual cas, podria deixar una nota pòstuma dedicada al Papa. Per exemple: "Senyor Papa, m'he suïcidat perquè sense lleis d'eutanàsia i suïcidi assistit, em feia massa por la seva atenció compassiva".
18 de des. 2019
Contra el Papa
Feia temps que no donava un cop d'ull a les pàgines de religió de La Razón. Ara ho faig, i veig que el Papa segueix en forma i que (un cop més), es pronuncia de forma categòrica i contundent en contra de la possibilitat de regular l'eutanàsia i el suïcidi assistit.
Segons ell, amb afecte, cures pal.liatives i resignació cristiana ja n'hi ha prou. Que algú pugui pensar i voler alguna cosa diferent, "l'entristeix". Considera que aquest algú és una persona que està equivocada, "extraviada", ja sigui per falta d'afecte, per falta d'humanitat, o de doctrina, o per falta del que sigui, però "falta".
En canvi, a ell no li falta res. Com que té el patrimoni de la veritat, no només "la seva", sinó "la de tothom", pontifica que sobre aquest tema és intolerable qualsevol opció "al marge de la seva opció" (òbviament, "il.luminada per Déu").
Diuen (el Papa, el PP, la Conferència Episcopal Espanyola, la Tarraconense, etc.), que a més de ser inadmissible l'existència de lleis que regulin l'eutanàsia i el suïcidi assistit, els fa por que sota aquestes lleis es cometin abusos.
És una por comprensible, però el cas és que no hi ha cap llei que no estigui exposada a aquest perill. Per tant, segons aquesta argumentació, la del "perill d'abús", en principi no hi hauria d'haver cap llei (però això no ho reivindiquen).
De manera que, pel que fa al tema de l'eutanàsia i el suïcidi assistit, només queda una alternativa: "Contra ells!", sempre contra ells, pel que fa a aquest tema, fins que l'eutanàsia i el suïcidi assistit quedin recollits com un dret en l'actual ordenament jurídic.
Segons ell, amb afecte, cures pal.liatives i resignació cristiana ja n'hi ha prou. Que algú pugui pensar i voler alguna cosa diferent, "l'entristeix". Considera que aquest algú és una persona que està equivocada, "extraviada", ja sigui per falta d'afecte, per falta d'humanitat, o de doctrina, o per falta del que sigui, però "falta".
En canvi, a ell no li falta res. Com que té el patrimoni de la veritat, no només "la seva", sinó "la de tothom", pontifica que sobre aquest tema és intolerable qualsevol opció "al marge de la seva opció" (òbviament, "il.luminada per Déu").
Diuen (el Papa, el PP, la Conferència Episcopal Espanyola, la Tarraconense, etc.), que a més de ser inadmissible l'existència de lleis que regulin l'eutanàsia i el suïcidi assistit, els fa por que sota aquestes lleis es cometin abusos.
És una por comprensible, però el cas és que no hi ha cap llei que no estigui exposada a aquest perill. Per tant, segons aquesta argumentació, la del "perill d'abús", en principi no hi hauria d'haver cap llei (però això no ho reivindiquen).
De manera que, pel que fa al tema de l'eutanàsia i el suïcidi assistit, només queda una alternativa: "Contra ells!", sempre contra ells, pel que fa a aquest tema, fins que l'eutanàsia i el suïcidi assistit quedin recollits com un dret en l'actual ordenament jurídic.
25 d’oct. 2019
La mare del Quim i la mare de la Blanca
Fa un parell de setmanes va morir la mare del Quim. Tenia 90 anys, conservava el cap clar i era encara molt autònoma. Dos mesos abans li havien diagnosticat no sé exactament quin problema greu als budells. Li van dir que allò es podia operar, que hi havia bastantes possibilitats de poder controlar el problema, i que en canvi, si no es feia res, li quedaven pocs dies de vida.
Ella va dir que no es volia operar, que ja tenia molts anys i no volia passar pel tràngol de l'operació, i que tampoc no tenia gens de ganes de viure de manera més dependent a causa de les seqüeles de l'operació, amb noves limitacions (l'havien advertit en aquest sentit).
El seu fill, el Quim, era molt conscient tant de la voluntat d'independència de la seva mare, manifestada al llarg de tota la vida, com de la seva gran determinació, en tot; era una dona lúcida i de caràcter, de manera que el Quim només li va dir que s'ho rumiés, i que decidís el que li semblés millor. Que era la seva vida i que el que comptava era la seva voluntat.
La seva mare no va canviar d'opinió, i va morir al cap de poc. Els últims dies va estar hospitalitzada (abans sempre havia viscut a casa seva), cada vegada amb dosis més elevades de morfina, per tal de no patir. Va morir de la manera, o com a conseqüència, del que amb una total lucidesa i claredat mental havia triat.
La mort de la mare del Quim m'ha recordat la història, el culebrot espantós, de la Blanca i la seva mare. La mare de la Blanca ja fa anys que està en estat vegetatiu. Abans d'entrar en l'estat vegetatiu actual ja tenia el cap a passeig, submergit en una demència avançada. Ara té 100 anys. La seva filla la manté amb vida, alimentant el seu cos deshabitat, rentant aquest cos, curant-ne les nafres cròniques, tractant-li les infeccions, eternitzant aquesta llarguíssima i absurda agonia. Una agonia que a més ha alterat completament la vida de la Blanca, i la seva salut, i el seu estat emocional, i la seva vida social, reduïda a zero. Ella, la Blanca, també s'ha anat "deshabitant", quedant-se només amb la seva por, el seu sentiment de culpabilitat, la seva tristesa, la seva solitud...
La que havia sigut la mare de la Blanca ara és només, tal com he dit, un cos "despersonificat", buit de persona, un cos que, si no fos per l'actitud obsessiva, malaltissa i desmesurada de la Blanca, fa anys que s'hauria apaga. Un cos amb un cor que encara batega i que a més, un dia rere l'altre, va "deshabitant també la seva filla". (1)
Que diferents som les persones, la mare de la Blanca i la Blanca, la mare del Quim i el Quim... uns amb por a la mort, uns altres amb un clar rebuig en relació amb segons quin tipus de vides...
--
(1) De la Blanca ja en vaig parlar l'any passat:
https://miravolant.blogspot.com/2018/07/cossos-deshabitats.html
https://miravolant.blogspot.com/2018/08/cossos-deshabitats-2.html
Ella va dir que no es volia operar, que ja tenia molts anys i no volia passar pel tràngol de l'operació, i que tampoc no tenia gens de ganes de viure de manera més dependent a causa de les seqüeles de l'operació, amb noves limitacions (l'havien advertit en aquest sentit).
El seu fill, el Quim, era molt conscient tant de la voluntat d'independència de la seva mare, manifestada al llarg de tota la vida, com de la seva gran determinació, en tot; era una dona lúcida i de caràcter, de manera que el Quim només li va dir que s'ho rumiés, i que decidís el que li semblés millor. Que era la seva vida i que el que comptava era la seva voluntat.
La seva mare no va canviar d'opinió, i va morir al cap de poc. Els últims dies va estar hospitalitzada (abans sempre havia viscut a casa seva), cada vegada amb dosis més elevades de morfina, per tal de no patir. Va morir de la manera, o com a conseqüència, del que amb una total lucidesa i claredat mental havia triat.
La mort de la mare del Quim m'ha recordat la història, el culebrot espantós, de la Blanca i la seva mare. La mare de la Blanca ja fa anys que està en estat vegetatiu. Abans d'entrar en l'estat vegetatiu actual ja tenia el cap a passeig, submergit en una demència avançada. Ara té 100 anys. La seva filla la manté amb vida, alimentant el seu cos deshabitat, rentant aquest cos, curant-ne les nafres cròniques, tractant-li les infeccions, eternitzant aquesta llarguíssima i absurda agonia. Una agonia que a més ha alterat completament la vida de la Blanca, i la seva salut, i el seu estat emocional, i la seva vida social, reduïda a zero. Ella, la Blanca, també s'ha anat "deshabitant", quedant-se només amb la seva por, el seu sentiment de culpabilitat, la seva tristesa, la seva solitud...
La que havia sigut la mare de la Blanca ara és només, tal com he dit, un cos "despersonificat", buit de persona, un cos que, si no fos per l'actitud obsessiva, malaltissa i desmesurada de la Blanca, fa anys que s'hauria apaga. Un cos amb un cor que encara batega i que a més, un dia rere l'altre, va "deshabitant també la seva filla". (1)
Que diferents som les persones, la mare de la Blanca i la Blanca, la mare del Quim i el Quim... uns amb por a la mort, uns altres amb un clar rebuig en relació amb segons quin tipus de vides...
--
(1) De la Blanca ja en vaig parlar l'any passat:
https://miravolant.blogspot.com/2018/07/cossos-deshabitats.html
https://miravolant.blogspot.com/2018/08/cossos-deshabitats-2.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
