"Entre julio de 2017 y septiembre de 2018 se han tratado 35.809 pacientes con un gasto de 349 millones, lo que deja el gasto promedio del periodo en 9.743 euros." Carlos Arganda (1)
Parla de l'hepatitis C. En un altre moment diu que "el coste promedio de cada uno de los tratamientos se ha situado en 18.070 euros"; les xifres varien segons els períodes contemplats. En qualsevol cas, molts diners.
Fa trenta-dos anys em van diagnosticar una hepatitis C. Havia fet una donació de sang, i va sortir positiu. És possible que en altres donacions anteriors ja tingués l'hepatitis (i que l'hagués escampat), ja que abans quan feies donacions de sang no es mirava si tenies l'hepatitis C. D'altra banda, es veu que jo era un cas atípic, ja que no havia estat exposat "a les causes habituals de contagi".
No recordo de manera concreta quins eren els possibles abordatges de l'hepatitis C, llavors. De l'arsenal mèdic d'ara, crec que no hi havia res. El cas és que durant uns pocs mesos, menys d'un any, me'n van fer el seguiment, però sense començar cap tractament (no recordo el motiu concret). Fins que un dia vaig dir que no tornaria, que passava de tot. En contra del criteri del metge, que em va dir: "D'aquí deu anys telefonaré a l'ajuntament del poble, a veure si segueixes viu, pel tema estadístic". I li vaig dir que d'acord, i ens vam acomiadar la mar de bé. Era una bona persona (després vaig saber que s'havia mort, a causa de la seva hepatitis C).
Durant aquests trenta-dos anys he viscut força bé. I si ara un dia tingués algun símptoma d'hepatitis, i en una anàlisi sortís positiu de la C, tinc ben clar que no faria res, sobretot tenint en compte el preu del tractament.
A la meva edat, només estic disposat a eventuals tractaments "de preus econòmics" (si un dia els necessito pel problema de salut que sigui, ara no és el cas). De fet, pel que fa al tema aquest dels preus, només m'imagino transigint una mica amb els calmants del dolor. I en aquest cas, només fins a un cert punt. Ja que, "per a aquest problema", sobretot si és irreversible, ja tinc el meu propi medicament, cent per cent efectiu i barat: tocar el dos, punt i final.
En relació amb el que acabo de dir, espero no canviar d'opinió, "ni de la prevista actuació", en cas de necessitat. Si pel que fos canviés (com a eventual causa només se m'acudeix alguna demència sobrevinguda de manera fulminant), tant de bo algú em liquidi, sobretot si ho pot fer de manera discreta, sense posar en perill la seva llibertat.
Gràcies per endavant.
"La Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios aprueba Padcev". Titular de la notícia publicada a www.univadis.es (10/1/2022).
Per a què serveix Padcev? Per a tractar malalts amb "carcinoma urotelial localment avançat o metastàsic", és a dir, una malaltia sobretot de vells. I quin és el seu cost? Uns 8.000 euros al mes.
Per l'edat, és obvi que jo cada vegada tinc més números de tenir algun càncer, del tipus que sigui, aquest o qualsevol altre. Quan llegeixo notícies com aquesta, em refermo en allò que no vull: si em trobés en una situació d'aquestes, no vull que en mi s'inverteixin 8.000 euros mensuals. Ni borratxo. Ni si són diners de la tresoreria de la Seguretat Social, ni si són de la meva butxaca (abans preferiria donar-los a Caritas, per exemple).
Per què dic això? Doncs perquè amb el Padcev aquest, potser de moment no em moriria del càncer (no ho sé, perquè després caldria veure l'eficàcia real d'aquest medicament, si és que la té). Però segur que em moriria de vergonya.
Per exemple: amb 8.000 euros, a altres llocs del món, potser es podria sanejar l'aigua de 8.000 criatures (o segurament moltes més), unes criatures que, al no tenir l'aigua sanejada, potser s'encomanaran amb bacteris diarreics que potser les mataran. Perquè és clar, tampoc tindran accés a una medicació antidiarreica que potser els salvaria la vida.
Miro preus d'antidiarreics, els medicaments que moltes vegades podrien salvar la vida de criatures amb diarrees causades per infeccions intestinals provocades per aigües mal potabilitzades: un paquet de 20 pastilles (diferents marques), 7 euros, 0'35 euros la pastilla. Qui vulgui que faci els seus càlculs, i tregui les seves conclusions, matemàtiques i ètiques. Jo ho tinc clar, pel que fa a la meva vida: preferiria deixar que el càncer em mati.
Que les criatures amb diarrees ens queden molt lluny? Doncs a veure, d'una altra manera, més a prop: mentre hi ha persones que aquí reben tractaments amb medicaments com el Padcev (no és l'únic d'aquesta gamma de preus, ni de bon tros), o a les quals fan intervencions quirúrgiques molt complicades que també tenen costos astronòmics, és a dir, mentre aquí es practica aquesta medicina sofisticada, enlluernadora i caríssima (aquesta mena de "medicina espectacle" que sembla que té encisada a tanta gent), al mateix temps, quan vas al metge de capçalera, té cinc minuts per atendre't. Dels quals quatre i mig els ha de dedicar a teclejar a l'ordinador, sense mirar-te. I això, si és que et visita (si d'aquests minuts de mirar la pantalla se'n pot dir visita), perquè potser només et podrà fer, "quan pugui", una trucada per telèfon.
És a dir, que mentre s'alimenta l'espectacle (amb l'entusiasta col.laboració dels mitjans de comunicació i la indústria farmacèutica), alhora, amb l'atenció primària desbordada, s'alimenta també la proliferació de nous malalts (o el seu empitjorament), uns nous malalts que moltes vegades es podrien evitar o minimitzar si no s'aboquessin tants diners a l'espectacle (perquè els diners són limitats, i si es posen en un cistell és obvi que no es poden posar a l'altre).
Si a algunes persones aquesta mena de coses no els fa pensar res, no els fa canviar res, allà elles. Però a mi si que em grinyola, tot això.
A més, jo ja he viscut molts anys. No sé si sempre de manera coherent, segur que no, però en qualsevol cas, ara no vull ser "un vell devorador de recursos". De cap manera: si no puc seguir vivint de manera prou autònoma i frugal (amb una frugalitat que, per descomptat, és ja tot un privilegi o "malbaratament", comparada amb les possibilitats de tanta altra gent de molts països), prefereixo morir-me. Morir-me ja. O si cal matar-me. I ben tranquil.
He posat al principi l'exemple del Padcev, però ja he dit que de medicaments "prohibitius" com aquest cada vegada n'hi ha més. I també cada vegada hi ha més persones que troben absolutament normal ser-ne beneficiàries (en conec personalment un bon grapat, en aquesta situació). O encara més, que exigeixen, fins i tot de manera indignada i rotunda, aquests medicaments: "És el meu dret, és el meu dret!" (aquests medicaments, o cirurgies complicadíssimes i costosíssimes). (1)
Moltes vegades, tan sols per allargar una mica unes vides que ja són molt llargues. I a sobre, potser prou dolentes, de manera que els milers d'euros només serveixen "per cronificar" una mala vida.
Aquest és el resum, o el meu resum: aquí allarguem decrepituds, agonies i demències, allà s'escurcen les infàncies; aquí omplim els abocadors amb els bolquers de vells dements, allà rebusquen en els abocadors alguna cosa per menjar, etc.
Doncs a fer punyetes, passo d'aquestes històries. I si m'haig de morir "demà" (o "aquesta tarda"), ja m'està bé. Fa molts anys que ja estic a punt. I cansat de tanta comèdia. I tip de tanta manca de deseiximent individual i col.lectiu.
