sobre la teva mort ni sobre el suïcidi:
febles en aparença, les paraules
-igual que semblen febles les estrelles-
t'empenyeran amb força buscant el seu sentit."
Joan Margarit escriu això a "Poesia Amorosa completa. 1980-2000" (Proa, 2001). És evident que jo no penso com ell i, per això, tampoc no segueixo el seu consell. Al contrari, em sembla bé, fins i tot necessari, si s'escau, parlar sobre la pròpia mort, i sobre la possibilitat del suïcidi en determinades circumstàncies.
En el mateix llibre Joan Margarit també diu: "No et suïcidis mai. Mira l'obscuritat: / no pots saber qui et vol donar la mà."
Però de vegades no hi ha ningú, absolutament ningú, que t'ofereixi una mà. O potser sí que te l'ofereixen, però és "una mà que no vols", que potser fins i tot detestes:
"Viendo lo que la mayor parte de la gente hace con su vida (...) no siento ningún deseo de que me amen como a ellos mismos." Maimún Toleitli (1)
Per tant, "contra la imposició de la vida", cal reivindicar el dret a decidir què en volem fer, cadascú de nosaltres, amb la nostra. Ja sigui, per exemple, viure fins a l'últim grau de demència (immòbils, llagats, incontinents, plens de vòmits i pixums...), o acabar abans per tal d'estalviar-nos tota aquesta degradació.
(1) "El viaje de Baldassare", Amin Maalouf. Alianza Editorial, 2000 (p. 81)
