Fa unes setmanes van morir la Marta i el Martí. Amb pocs dies de diferència. De maneres ben diferents.
La Marta suportava uns dolors molt forts, i com que es volia mantenir ben lúcida, feia un ús moderat dels analgèsics. Temia el dolor (de vegades la terroritzava), però viure amb menys dolor i parcialment estabornida (a causa dels analgèsics), considerava que no tenia cap sentit. Al final, esgotada, ja incapaç de seguir suportant aquell dolor permanent (amb brots intercalats molt més forts i violents), va demanar l'eutanàsia.
El Martí tenia el cap a passeig des de feia uns quants d'anys. Estava ingressat en una residència, de dia vegetava assegut a una cadira, lligat perquè no en caigués. A les hores dels àpats li ficaven el menjar triturat a la boca, i com que conservava l'instint o automatisme d'empassar, se l'empassava. Al final va morir, sense haver pogut decidir res sobre el final de la seva existència (dir-ne "vida" seria una exageració, tenint en compte l'estat de degradació al qual va arribar).
Té algun sentit, que a una persona com el Martí se la mantingui viva? I si el té, "quina mena de sentit és", aquest? I "per a qui" ho és? En aquests casos, "qui compta"? El que es feia amb el Martí, era "tenir cura d'una persona gran i malalta"? O era un acarnissament, un acte de crueltat, exercit sobre una persona completament dement i desvalguda?
De tot això ja n'he parlat altres vegades, de manera que per tal que no quedi només com una altra repetició, faré un pas més enllà.
La llarga tortura, durant anys, d'una persona en l'estat del Martí, a més de ser absurda i estúpida, hauria de ser considerada un maltractament? I si fos així, com a tal, els seus responsables, els familiars i els professionals implicats, haurien de ser acusats formalment "d'un delicte"? Acusats de falta de compassió, de maltractament, d'acarnissament cruel i perllongat durant anys...
És clar, això és impensable, en la societat poruga, hipòcrita i mentidera en què vivim (en relació amb aquest tema). Al contrari, el que es fa són grans elogis dels "cuidadors" implicats (familiars i professionals). Tothom accepta aquest despropòsit generalitzat, encara que molta gent no comparteixi aquesta realitat (encara que a alguns, o molts, de fet els sembli una absurditat horrible). Però tothom calla, ningú no diu res, perquè fa por ser censurat, si es diu alguna cosa com les que he dit. Perquè els acusadors de torn sempre estan a punt, esperant el seu moment per exercir de moralistes inquisidors.
Ho reitero: considero que hi ha molta hipocresia, molta estupidesa, molta por, molta falta de compassió, molt acarnissament... I tot, absolutament tot, disfressat, embolcallat hipòcritament, amb el discurs "políticament correcte" (suposadament correcte), de "tenir cura de la gent gran", "no discriminar-la", "no abandonar-la"...
Que em passo de la ratlla, amb aquesta radicalitat?
A veure: tu, "TU", voldries tenir un final de vida com el del Martí, durant anys dement, lligat, llagat, alimentat amb un embut com una oca, omplint bolquers, i més bolquers, i més bolquers, de merda i pixums, i que t'anessin rentant el cul, i tota aquesta mena d'horrors? Ho voldries, per a tu, això? O preferiries "una altra cosa"?
Perquè arriba un punt, un punt com el punt al qual va arribar el Martí, que ja hauria de ser igual, si una persona ha fet o no ha fet un document de voluntats avançades (DVA). Perquè en el cas que no hagués fet un DVA, no hauria deixat tampoc escrit, i amb caràcter vinculant, "que volia viure malgrat haver arribat a unes condicions tan degradants" com les del Martí. (1)
Si aquesta persona no hagués fet un DVA, això voldria dir "que no hauria dit ni una cosa ni l'altra": ni que volgués morir, ni que volgués seguir vivint, en una situació d'aquest tipus. Per tant, per què ha de prevaldre, llavors, "el maltractament de mantenir la vida d'una persona en aquest estat", i no la compassió de permetre que pugui morir? (2)
I acabo: tal com ja he dit altres vegades, en aquests casos ni tan sols és necessari plantejar-se eventuals eutanàsies, perquè és suficient, i de sobres, "deixar de fer": en lloc d'invertir tantes energies "obligant a viure" aquesta persona ja despersonalitzada i sense cap possibilitat de millora (llagada, lligada, pixada, etc.,), deixar de fer. Només això: deixar de fer i "permetre" que pugui morir.
En el cas del Martí, això durant anys no es va voler fer. És un dels casos de maltractaments, tortures i faltes de compassió, cap a una persona absolutament desvalguda, més llargs que he conegut. (3)
(1) Aquesta voluntat, la de no posar cap límit a la degradació, també es pot posar en un DVA, i com que hi ha gent molt rara, potser hi ha gent que ho fa, no ho sé...
(2) D'altra banda, resulta que en el cas concret del Martí, ell m'havia dit algun cop que, davant d'una situació d'aquest tipus (sortia el tema quan parlàvem d'alguna altra persona coneguda que havia arribat a aquest tipus d'infern), ell abans es mataria. M'ho havia dit. I ben clar. I més d'un cop. El que no sé és si també ho havia dit a la seva família, i si els ho havia dit, si llavors l'havien escoltat, perquè això també passa.
(3) De vegades amb la Marta havíem parlat de casos com el del Martí; els dos en coneixíem més d'un, i els dos coincidíem que era estúpid i cruel, no facilitar que aquestes persones poguessin morir. I per descomptat, els dos també coincidíem que nosaltres no volíem, de cap manera, viure "una existència" amb aquest grau de degradació, dependència absoluta i humiliació.
