La cosa del conatus

Vaig a veure el Joan Pintor. Torna a estar a casa després d'uns dies a l'hospital i unes setmanes al sociosanitari. Cada vegada està més empetitit, fràgil, esporuguit. Es queixa, diu que se sent molt cansat, insegur, sol; que ja és molt gran, que noranta-quatre anys són molts anys, i que per viure així més valdria que es morís ja.

Com que ho diu més d'una vegada, al final li pregunto: "Però a veure, tu et vols morir de debò, o vols viure?" I em contesta de pressa, amb seguretat, sense dubtar, "que ja que està viu, ho vol aprofitar".

Vaja, que vol morir-se i no vol morir-se, les dues coses alhora. I d'aquestes dues voluntats, preval la de viure, malgrat que la vida que li toca viure gairebé no conserva cap satisfacció de les que li havien fet agradable, atractiva, la seva vida abans.

Suposo que és això que els filòsofs en diuen el "conatus", l'impuls de conservar la vida, sense el qual desapareixeríem, com a individus i com a espècie (un impuls biològic que compartim amb els altres éssers vius). El problema és que arriba un punt que aquest conatus segurament seria millor que es desactivés, de manera que ens fos més fàcil acceptar serenament  la nostra finitud. Ja que així, llavors, de vegades, podríem deixar de fer feixucs i esgotadors esforços per conservar una vida ja molt gastada, empetitida, degradada, de vegades del tot miserable.

Però molt sovint no és així, i en aquests casos (parlo sobretot de persones grans, amb grans dependències i mals, amb greus deterioraments irreversibles), el conatus passa de ser un bon aliat a ser un mal amic (un enemic). Perquè ens condemna a seguir vivint esclavitzats per la por a la mort, a la desaparició. Ens condemna a "seguir existint" en unes condicions sovint lamentables, indignes. I alhora de manera molt insolidària (aquesta és l'altra part), a causa de tots els recursos que xuclem per tal de poder mantenir com més temps millor la nostra progressiva i irreversible (i de vegades humiliant) degradació.

Per sort, crec que jo tinc un conatus molt d'estar per casa, petitet. No em veig fent esforços per seguir vivint, si la cosa se'm complica. Al contrari, el programa, llavors, seria contribuir al pas o procés de deixar d'existir. Afavorir-lo. Sense desesperacions ni drames. Amb naturalitat.

Em costa imaginar-me convertit "en un Joan Pintor més".

Estic mona? Doncs vinga!

Com que feia dies que li costava molt vestir-se, la Marta s'havia posat només una bata. Somrient, imitant el posat d'una model, li va dir a la metgessa que acabava d'arribar: "Estic mona?"

Estava contenta, molt tranquil.la. No tenia cap mena de dubte ni de por. L'única preocupació seva, els últims dies, era que a l'últim moment aparegués algun tipus d'imprevist i s'hagués d'ajornar.

El dolor que patia era molt gran. Volia deixar de patir d'una vegada. Després de dir-li a la metgessa si estava mona, li va dir somrient: "Doncs vinga!" 

Els dies abans s'havia sentit molesta, incòmoda, amb algunes persones, quan algú li havia dit que si estava deprimida, que si no se sentia estimada... "Com és que no ho entenen? Estic tipa de patir i només m'espera més patiment, morir és l'únic que em pot alleujar aquest dolor terrible que no té solució i que no vull suportar més".

Havia tingut una vida molt intensa, coneixia moltes persones interessants, del món de la cultura i de l'activisme social. Era curiosa, i una gran lectora; el seu autor preferit era Camus, de vegades n'havíem parlat. Tot allò formava part del passat, li costava concentrar-se, tenia una autonomia molt limitada, no li venia de gust veure gent. No era a causa de l'edat, sinó només del dolor. 

La seva vida havia esdevingut molt complicada, perquè si augmentava la morfina per apaivagar el dolor, alhora minvava també la seva lucidesa. D'això també n'havíem parlat, de la mentida aquesta proclamada per molts metges, que el dolor sempre és tractable. I és clar, és veritat, però un dolor extrem requereix unes dosis extremes, i llavors deixes de ser tu, a causa dels efectes secundaris, estabornidors. Sí, això potser és anul.lar el dolor, però també és anul.lar la persona. L'exemple més clar és quan cal arribar a dosis tan elevades de morfina que provoquen la inconsciència.

Per això estava tan cansada, per això no volia seguir vivint, per això "desitjava" morir. La Marta estimava la vida, però llavors morir era el que volia per sobre de tot. Havia pensat també en el suïcidi, però havia preferit demanar l'eutanàsia, perquè li semblava que, als seus parents i amics, aquest final no els afectaria tant. Però també ho tenia clar: si li haguessin denegat l'eutanàsia, ja havia anat pensant també en com posar fi a la seva vida pel seu compte.

El dia que va morir, quan la metgessa ja era a casa seva, em va fer una última trucada i un últim encàrrec. Em va emocionar. No havia volgut que aquell dia hi hagués amb ella cap parent ni conegut, i algunes persones no ho havien acabat d'entendre, i havien insistit. Però ella no va cedir.

Un altre model de Testament Vital

Jo, en "tal", en ple ús de les meves facultats, manifesto que vull que es faci tot el possible per mantenir-me viu encara que hagi desenvolupat una demència greu.

Encara que, a més de la demència, o a causa d'ella, i de la dificultat per menjar, se m'hagi d'alimentar amb una sonda nasogàstrica. Encara que hagi de dur sempre un pitet gruixut per tal d'anar recollint les baves que em vagin caient. Encara que m'hagin de tenir lligat al llit o a la cadira per tal d'evitar que caigui i em faci mal. Encara que m'hagin d'anar canviant els bolquers i m'hagin d'anar rentant el cul a causa de les meves incontinències absolutes. Encara que estigui llagat a causa de la immobilitat. Encara que hagi d'estar connectat a un respirador per evitar que m'ofegui.

Encara que hagi de suportar tot això, i qualsevol altre tipus d'horror i humiliació, la meva voluntat és que se'm mantingui viu, fins que la mort m'arribi a causa d'un problema mèdic mortal, del tot inevitable. Per tant, vull també que, en aquest estat, se'm vagin posant les vacunes necessàries per a prevenir complicacions causades per una grip o la covid, i que se'm tractin amb tots els antibiòtics i antivírics necessaris eventuals infeccions sobrevingudes.

Aquesta és la meva voluntat i, per tal que sigui tinguda en compte i respectada, signo aquest document davant d'un notari.

--

En un Testament Vital  (o Document d'Últimes Voluntats) cadascú hi pot posar el que vulgui. 

El que he escrit potser sembla esperpèntic, una broma, una absurditat inimaginable. Però la realitat és que encara que algú no hagi fet un document com aquest, de vegades hi ha persones QUE SÓN TRACTADES COM SI L'HAGUESSIN FET.

I si no t'ho creus, ves de visita als llocs on passen aquestes coses...