No sabia on posar aquest text, sobre el tema de les persones amb problemes mentals que, en moments o etapes de completa lucidesa, decideixen que no volen seguir vivint, i llavors demanen acollir-se a l'opció de l'eutanàsia. Al final he decidit posar-lo a l'apartat de textos relacionats amb la salut mental:
https://horitzontal.blogspot.com/2025/05/voluntat-de-morir-autonomia-i-tutela.html
"El metge diu que tots els resultats han sortit bé, que estàs molt bé."
Una dona li diu això al seu pare. Ell potser té noranta anys; està assegut, el cos desmanegat, "deixat anar", en una butaca. Té el cap tort, els ulls oberts, però la mirada perduda, sense cap expressió a la cara. No fa el més mínim gest que indiqui que estigui escoltant la filla.
L'escenari: la sala d'estar d'una residència geriàtrica. Poca ventilació, una atmosfera feixuga, confitada d'orins i desinfectants. A les butaques o cadires, uns quants homes i dones més, molts en un estat semblant al d'aquest home. És un conjunt de persones "desconnectades" de la realitat, aparcades en aquesta sala, en aquesta residència, esperant que arribi el seu final.
És ben bé com un acudit: "El metge diu que estàs molt bé". La filla, acompanyada del pare, podria anar a un programa d'humor satíric, d'humor negre, molt negre...
Fa un parell de mesos que cada setmana vinc un dia a aquesta residència. A veure el Joan Pintor, però avui no parlaré d'ell. És una immersió setmanal, una estona, en aquesta mena de, per a mi, "casa dels horrors", en aquest submon de gent aparcada, marginada, que "existeix" però que ja no viu, "perquè la vida era una altra cosa". Aquí, el present és només un temps d'espera. Entre bolquers, "olors", cadires de rodes, grues, laments... un temps congelat, lent, monòton. Fins que arribi l'alliberament de la mort. Conec bé aquesta realitat, al llarg dels anys he anat de visita a unes quantes residències (no totes iguals, unes millors que les altres, però en definitiva totes espais segregats en els quals esperar el moment de la mort).
Durant aquest últim any han mort persones que coneixia. Entre elles, la Marta: cansada de patir, havia demanat l'eutanàsia i la hi van aprovar. També ha mort l'Anna: li van diagnosticar un càncer i va dir que no volia fer cap tractament. Són dos referents, dos models, que tinc presents. Altres persones que coneixia i que han mort aquest últim any són l'altra cara de la moneda, perquè han mort amb por, amb una considerable falta de deseiximent (i d'una manera força egoista, però avui no hi entro, en aquest egoisme, queda per a un altre dia).
És evident que es pot morir de diferents maneres. I que si no es vol, no cal acceptar, "fins al final", el camí del sofriment, la degradació, la humiliació i la dependència. Hi ha l'opció de dir que ja n'hi ha prou.
Aquesta opció segueix sent la meva opció. Dir que ja n'hi ha prou "quan ja en tingui prou", si un dia aquests escenaris indesitjables, que rebutjo de manera absoluta (d'una manera alhora racional i emocional), es comencen a dibuixar en el meu horitzó.
Estic decidit, segueixo estant decidit a actuar, "si un dia em cal actuar" per tal d'evitar el que no vull acceptar. Cada any que passa ho tinc més clar. D'una manera cada vegada més clara i rotunda. Absolutament rotunda, sense el més mínim dubte.
