Recordatori maig 2011

Fa un any vaig obrir aquest bloc amb una intenció molt clara, defensar el que s'exposa al subtítol del bloc: "La decisió respecte de com volem intentar viure i morir pertany a l'àmbit de la nostra llibertat personal. Tota opció que només afecti un mateix ha de quedar completament al marge de les regulacions socials."

I amb una segona intenció més concreta, personal: fer pública (o més pública, ja que mai ha estat cap secret), la meva voluntat d'exercir aquest dret, aquesta llibertat; és a dir, si em sembla que cal, decidir el moment de la meva mort.

Aquesta nota d'avui és per a renovar la declaració de principis de fa un any, que alhora ve de molt més lluny, de pel cap baix més de trenta-cinc anys: ja llavors tenia clar com no volia viure. D'ençà d'aleshores, el pas del temps (amb les corresponents experiències, vivències, converses, lectures, reflexions...), no m'ha fet canviar de parer. Al contrari, m'ha donat més arguments per a consolidar aquest criteri i aquesta voluntat.

Mentre aquest moment límit no arribi (si és que arriba, igual em moro demà caient per les escales, o passa que em vaig fent vellet conservant l'autonomia i el cap clar, i llavors un bon dia em moro "d'un ai què tinc sobtat"), com que a la vida encara li trobo molts al.licients, procuraré anar-la vivint amb serenitat i alegria.

I pel que fa a la mort, mentre aquesta situació d'ara es mantingui raonablement estable, procuraré fer cas d'aquest proverbi àrab: "No corris tant que atrapis la mort ni tan poc que t'atrapi."

Dormir

Una de les coses que he heretat de la meva mare és el profund plaer i benestar del moment d'anar a dormir. Quan arriba aquesta hora, després de l'activitat habitual (o inhabitual) del dia, més o menys cansat, però en qualsevol cas amb les parpelles que se'm volen tancar a causa de les hores transcorregudes des del matí, és una experiència meravellosa la sensació de poder satisfer el desig de ficar-me a dins del llit, tancar els ull i, allí, ben estirat, relaxat el cos i el cap, profundament a gust, deixar que la son em submergeixi en el son. L'hora d'anar a dormir és de les millors del dia; i en aquell moment, la millor de totes.

El fet de morir-me me l'imagino de manera semblant: després d'una vida d'activitats de tota mena, de més o menys penes i alegries, de rutines (i de rutines trencades), "cap al tard dels anys", amb la son fent-se feixuga damunt les parpelles, agafar el son definitiu. Amb serenitat, sense por, sense recança. Amb ganes, desitjant aquest son definitiu. Perquè "el dia ja haurà estat prou llarg"; perquè el cansament, o el dolor (físic o mental), de mal conviure-hi en aquella hora tardana, ja que a l'horitzó només hi haurà decadència i més decadència, m'instaran a no insistir, a plegar. Amb llibertat i dignitat, sense esperar a ser només una titella en mans d'un destí fora del meu control.

De la mateixa manera que un dia puc escollir anar-me'n a dormir més aviat de l'hora prevista (perquè estic més cansat), considero que l'eventual cansament de la vida també pot fer que vegi preferible, si s'escau, que avanci el moment de morir. Si és que així ho vull. Perquè no res, ningú, govern, lleis, família, grups religiosos o laics, té dret a arrabassar-me, o a intentar arrabassar-me, aquesta potestat.

És el meu dret. La conseqüència lògica de la meva llibertat. I no és cap drama, llevat que qui sigui ho vulgui convertir en un drama. Com que la percepció del que és o no és un drama és subjectiva, posats a ser subjectius, fins i tot posats a equivocar-nos, sens dubte és preferible equivocar-nos a causa de la nostra subjectivitat que no pas a causa de la dels altres.

Cadascú som responsables de les nostres accions, no del que diuen o pensen els altres de les nostres accions. Si això no fos així, si el parer dels altres hagués de prevaldre,ens quedaríem sense llibertat, i la primera fidelitat, la primera complicitat, ens la devem nosaltres mateixos.

Per a mi, la vida és més meravellosa si sé que no tinc cap obligació de viure-la, si sé que si la visc és perquè vull. Sabent que no estic obligat a viure un eventual procés degeneratiu indesitjat (mental o físic, que d'una manera o altra em robin un grau d'autonomia que em sembla imprescindible per a sentir-me a gust amb mi mateix). Sabent que si vull em puc morir, sabent que tinc aquesta opció de plegar: aquest és el millor estímul que tinc, cada dia, per a intentar viure el present amb la més gran intensitat.

Manuel Güell i Josep Muñoz - Escollir el nostre propi destí

"Continuarem reivindicant la llibertat d'escollir el nostre propi destí fins a les seves últimes conseqüències, tot i que aquesta opinió ens porti directament a les portes de l'infern, el metafòric i l'altre."
Manuel Güell i Josep Muñoz. Només sé que no sé res. Ariel, Barcelona, 1996

André Comte-Sponville

"Però el difícil no és la mort, el difícil és morir. L'agonia. Amb els progressos mèdics, massa persones passen mesos de patiments esgarrifosos... per a no res. Per això defenso l'eutanàsia per a qui la vulgui."
André Comte-Sponville. "Nos ha tocado viviv en la sociedad desorientada", La Vanguardia, 11-4-2011

Marc Valeri Marcial

"Més trista que la mort és la manera de morir."
Marc Valeri Marcial (40-104 dC)

Miguel Gila

"L'últim cop que em vaig morir va ser per pròpia voluntat, perquè no és que em morís, o sí, el que vull dir és que la mort em va venir per pròpia voluntat, em vaig suïcidar."
Miguel Gila. Yo muy bien, ¿y usted? Ed. Planeta, 2004

Punt i seguit

Flánagan. usuaris.tinet.org/cicc/humor/flanagan (2011)

Punt i seguit

Guido Paggi. www.marotochi.it (2011)

Thévez i Jaccard - Manifest per una mort digna

"Els polítics, dels més conservadors als més revolucionaris, els savis professors, dels més moralitzadors als més llibertaris, els homes d'església, dels més tolerants als més sectaris, tots segueixen amb diferents partitures cantussejant la mateixa tonada (...) sense admetre el que consideren el més gran sacrilegi: que l'home pot cansar-se de si mateix o sentir-se aclaparat per l'infortuni fins al punt de preferir la mort a la vida. I aquesta mort que li recomana la raó i que podria no ser una darrera agressió sinó una reconciliació amb si mateix, se li denega."
Thévez i Jaccard, Manifest per una mort digna (citat per Manuel Güell i Josep Muñoz. Només sé que no sé res. Ariel, Barcelona, 1996)

Suïcidi i eutanàsia

En els països cristians el suïcidi, en tant que desafiament a la voluntat divina, ha estat considerat un pecat i un delicte. Sembla que a la Anglaterra de finals del segle XVIII i principis del XIX els empipava tant que algú tingués la gosadia d'avançar el final de la seva vida que, a tall d'escarment públic, n'arrossegaven i esquarteraven els cossos. Això si el suïcida aconseguia el seu objectiu; si fracassava, llavors era castigat, ves quines coses, amb la pena de mort, però amb una sessió prèvia de tortura, és clar. Els familiars del desgraciat també en sortien malparats, perquè els bens del mort eren confiscats i l'eventual vídua ho perdia tot. Segons les èpoques, als països de tradició cristiana els casos de suïcidi eren tractats amb més o menys rigorositat (però mai amb benevolència); per exemple, en general, no es permetia que els cossos dels suïcides fossin enterrats als cementiris.

Serveixi aquesta introducció per a deixar palès que, com en tants altres àmbits relatius a les llibertats individuals, no ha estat fàcil arribar al moment actual en el que el suïcidi no està tipificat al codi penal com un delicte. El fet que segueixi sent un pecat greu segons la moral religiosa (en concret la cristiana, que és la que ens envolta) ja no és determinant, gràcies a la separació (encara insuficient, però inimaginable en d'altres èpoques) entre l'àmbit públic de la política i el privat de la religió.

Aquesta evolució s'ha de recordar, i reivindicar, perquè el dret a l'eutanàsia no és res més que un aspecte particular (en els casos que un mateix no es pot procurar la seva pròpia mort) del dret més ampli al suïcidi.

El suïcidi i la legislació espanyola (butlletí DMD)

"A Espanya el suïcidi no és delicte, tampoc ho és facilitar informació sobre com planificar una mort voluntària, ni acompanyar la mort d'una persona responsable, decidida a posar fi a la seva vida, per tal d'alliberar-se del seu patiment."

"Acompanyar en el suïcidi d'una persona en estat terminal o greument malalta és una conducta no tipificada a l'aricle 143 del Codi Penal, al considerar que el fet no és imprescindible en l'execució de l'acte. Només són castigades les conductes actives amb actes necessaris (suïcidi assistit) i aquelles pràctiques executives (l'eutanàsia)."

"Queden fora d'aquest àmbit l'acompanyament del suïcidi de persones amb transtorn de personalitat o malalts mentals sense patologia de malaltia física, que els impedeixin prendre decisions serioses, reflexives i lliures. En aquests casos, a causa de la imputabilitat d'aquestes persones davant la llei, qui acompanya es veuria previsiblement acusat no d'auxili al suïcidi sinó d'homicidi o assassinat a l'estar en una posició de garant."

Revista de l'Asociación Federal Derecho a Morir Dignamente. Nº 55, 2010

Punt i seguit (8)

El Roto. El País, 8-1-2011

Bardem / Sampedro

"Per què l'Església manté amb tanta passió aquesta postura de terror a la mort? Perquè sap que perdria gran part de la seva clientela si la gent perd la por al més enllà. (...) I ara em compara amb Hitler? (...) Pregunta-li què té a veure Hitler amb la magnèsia i la gimnàstica. (...) Però per què barreja el cul amb les tetes?"
Fragmants del que diu Javier Bardem en el paper de Ramon Sampedro al capellà que el va a veure a la pel.lícula Mar Endins, d'Alejandro Amenábar (2004)

María Casado - Viure, dret o deure?

"L'Estat en un marc no confesional, com és el nostre cas, ha d'afavorir la vida, però no imposar el deure de viure. El reconeixement del dret a la vida té en el nostre ordenament una vocació garantista: davant de l'Estat i davant els altres ciutadans. A més, és un dret personalista que s'exerceix segons la voluntat del seu titular. (...) El dret a la vida porta aparellat el deure de respectar la vida dels altres, no el deure de viure contra la pròpia voluntat en condicions penoses."
María Casado. Una vez más sobre la eutanasia. Enrahonar: quaderns de filosofia. 40/41, Els drets humans a l'era de la globalització. 2008