Una persona que estava al cas de la meva relació d'amistat amb la Marta, que sabia que vam acabar tenint un important grau de complicitat, sobretot durant el seu últim i complicat any de vida, em diu si vull participar en un estudi sobre els processos de dol en casos de mort per eutanàsia.
Li dic que potser no sóc una persona adequada, per participar en aquest estudi, perquè jo no era familiar de la Marta, només ens unia una relació d'amistat. A més, després de la seva mort, jo no vaig viure cap dol. Va ser diferent. D'una banda, perquè era molt conscient de l'elevat grau de dolor que havia de suportar ella cada dia. I cada nit, de vegades senceres d'insomni. Sentia, com ella, que la mort era l'únic alliberament possible. Tenia molt clar, el que la Marta volia, el que ella esperava "que arribés ja".
Alhora, d'una altra banda, a causa de la meva manera de ser, "deseixida davant l'existència", poc aferrada a la vida, quan la Marta va morir vaig tenir una sensació de coherència: prou resistència, prou lluita. S'ha acabat: "la Marta ja no pateix!". Perquè no patir era el que ella, per sobre de tot, llavors volia. No patir més. Conscient de fins a quin punt li costava seguir vivint, la seva mort per a mi no va suposar només una sensació d'alleujament, sinó també una sensació amb una part d'alegria, encara que potser a algú li soni estrany.
És cert que de vegades enyoro la Marta, que enyoro les trobades amb ella, les converses, els silencis... Però és una enyorança serena, que no sento que tingui relació amb un procés de dol. És "una companyia", una manera diferent de seguir vinculat a ella; és "una altra cosa", bonica i melangiosa... diferent d'un dol.
Això últim, d'entrada no ho explico a la persona que m'ha fet la proposta, perquè potser tampoc és tan fàcil d'entendre, si algú està acostumat a associar morts i dols.
Uns dies després, aquesta persona, que només fa d'intermediària, es torna a posar en contacte amb mi, i em diu que, tot i les peculiaritats del meu cas, seria benvingut a l'estudi, si hi vull participar. I jo, en part encuriosit, li dic que d'acord.
La participació consisteix en una entrevista amb la persona encarregada de l'estudi, una metgessa. Durant l'entrevista, em va fent preguntes, i jo les hi vaig contestant, en la línia del que ja he dit, incloent també el que he explicat de la meva manera de ser, i de la meva "relació actual" amb la Marta...
El balanç que faig de la participació en l'estudi, de l'entrevista, és molt positiu. La metgessa és una persona amable, curiosa, atenta als detalls, intel.ligent. Parlant amb ella m'he sentit molt a gust, he après, m'ha enriquit. Poder parlar amb ella per a mi ha sigut un gran regal.
Penso que la Marta, si fos el cas que estigués en algun lloc (ella no hi creia, estava convençuda que després de la mort s'acabava tot), i ens hagués pogut escoltar, també s'hauria sentit a gust.
