La cosa del conatus

Vaig a veure el Joan Pintor. Torna a estar a casa després d'uns dies a l'hospital i unes setmanes al sociosanitari. Cada vegada està més empetitit, fràgil, esporuguit. Es queixa, diu que se sent molt cansat, insegur, sol; que ja és molt gran, que noranta-quatre anys són molts anys, i que per viure així més valdria que es morís ja.

Com que ho diu més d'una vegada, al final li pregunto: "Però a veure, tu et vols morir de debò, o vols viure?" I em contesta de pressa, amb seguretat, sense dubtar, "que ja que està viu, ho vol aprofitar".

Vaja, que vol morir-se i no vol morir-se, les dues coses alhora. I d'aquestes dues voluntats, preval la de viure, malgrat que la vida que li toca viure gairebé no conserva cap satisfacció de les que li havien fet agradable, atractiva, la seva vida abans.

Suposo que és això que els filòsofs en diuen el "conatus", l'impuls de conservar la vida, sense el qual desapareixeríem, com a individus i com a espècie (un impuls biològic que compartim amb els altres éssers vius). El problema és que arriba un punt que aquest conatus segurament seria millor que es desactivés, de manera que ens fos més fàcil acceptar serenament  la nostra finitud. Ja que així, llavors, de vegades, podríem deixar de fer feixucs i esgotadors esforços per conservar una vida ja molt gastada, empetitida, degradada, de vegades del tot miserable.

Però molt sovint no és així, i en aquests casos (parlo sobretot de persones grans, amb grans dependències i mals, amb greus deterioraments irreversibles), el conatus passa de ser un bon aliat a ser un mal amic (un enemic). Perquè ens condemna a seguir vivint esclavitzats per la por a la mort, a la desaparició. Ens condemna a "seguir existint" en unes condicions sovint lamentables, indignes. I alhora de manera molt insolidària (aquesta és l'altra part), a causa de tots els recursos que xuclem per tal de poder mantenir com més temps millor la nostra progressiva i irreversible (i de vegades humiliant) degradació.

Per sort, crec que jo tinc un conatus molt d'estar per casa, petitet. No em veig fent esforços per seguir vivint, si la cosa se'm complica. Al contrari, el programa, llavors, seria contribuir al pas o procés de deixar d'existir. Afavorir-lo. Sense desesperacions ni drames. Amb naturalitat.

Em costa imaginar-me convertit "en un Joan Pintor més".

Estic mona? Doncs vinga!

Com que feia dies que li costava molt vestir-se, la Marta s'havia posat només una bata. Somrient, imitant el posat d'una model, li va dir a la metgessa que acabava d'arribar: "Estic mona?"

Estava contenta, molt tranquil.la. No tenia cap mena de dubte ni de por. L'única preocupació seva, els últims dies, era que a l'últim moment aparegués algun tipus d'imprevist i s'hagués d'ajornar.

El dolor que patia era molt gran. Volia deixar de patir d'una vegada. Després de dir-li a la metgessa si estava mona, li va dir somrient: "Doncs vinga!" 

Els dies abans s'havia sentit molesta, incòmoda, amb algunes persones, quan algú li havia dit que si estava deprimida, que si no se sentia estimada... "Com és que no ho entenen? Estic tipa de patir i només m'espera més patiment, morir és l'únic que em pot alleujar aquest dolor terrible que no té solució i que no vull suportar més".

Havia tingut una vida molt intensa, coneixia moltes persones interessants, del món de la cultura i de l'activisme social. Era curiosa, i una gran lectora; el seu autor preferit era Camus, de vegades n'havíem parlat. Tot allò formava part del passat, li costava concentrar-se, tenia una autonomia molt limitada, no li venia de gust veure gent. No era a causa de l'edat, sinó només del dolor. 

La seva vida havia esdevingut molt complicada, perquè si augmentava la morfina per apaivagar el dolor, alhora minvava també la seva lucidesa. D'això també n'havíem parlat, de la mentida aquesta proclamada per molts metges, que el dolor sempre és tractable. I és clar, és veritat, però un dolor extrem requereix unes dosis extremes, i llavors deixes de ser tu, a causa dels efectes secundaris, estabornidors. Sí, això potser és anul.lar el dolor, però també és anul.lar la persona. L'exemple més clar és quan cal arribar a dosis tan elevades de morfina que provoquen la inconsciència.

Per això estava tan cansada, per això no volia seguir vivint, per això "desitjava" morir. La Marta estimava la vida, però llavors morir era el que volia per sobre de tot. Havia pensat també en el suïcidi, però havia preferit demanar l'eutanàsia, perquè li semblava que, als seus parents i amics, aquest final no els afectaria tant. Però també ho tenia clar: si li haguessin denegat l'eutanàsia, ja havia anat pensant també en com posar fi a la seva vida pel seu compte.

El dia que va morir, quan la metgessa ja era a casa seva, em va fer una última trucada i un últim encàrrec. Em va emocionar. No havia volgut que aquell dia hi hagués amb ella cap parent ni conegut, i algunes persones no ho havien acabat d'entendre, i havien insistit. Però ella no va cedir.

Un altre model de Testament Vital

Jo, en "tal", en ple ús de les meves facultats, manifesto que vull que es faci tot el possible per mantenir-me viu encara que hagi desenvolupat una demència greu.

Encara que, a més de la demència, o a causa d'ella, i de la dificultat per menjar, se m'hagi d'alimentar amb una sonda nasogàstrica. Encara que hagi de dur sempre un pitet gruixut per tal d'anar recollint les baves que em vagin caient. Encara que m'hagin de tenir lligat al llit o a la cadira per tal d'evitar que caigui i em faci mal. Encara que m'hagin d'anar canviant els bolquers i m'hagin d'anar rentant el cul a causa de les meves incontinències absolutes. Encara que estigui llagat a causa de la immobilitat. Encara que hagi d'estar connectat a un respirador per evitar que m'ofegui.

Encara que hagi de suportar tot això, i qualsevol altre tipus d'horror i humiliació, la meva voluntat és que se'm mantingui viu, fins que la mort m'arribi a causa d'un problema mèdic mortal, del tot inevitable. Per tant, vull també que, en aquest estat, se'm vagin posant les vacunes necessàries per a prevenir complicacions causades per una grip o la covid, i que se'm tractin amb tots els antibiòtics i antivírics necessaris eventuals infeccions sobrevingudes.

Aquesta és la meva voluntat i, per tal que sigui tinguda en compte i respectada, signo aquest document davant d'un notari.

--

En un Testament Vital  (o Document d'Últimes Voluntats) cadascú hi pot posar el que vulgui. 

El que he escrit potser sembla esperpèntic, una broma, una absurditat inimaginable. Però la realitat és que encara que algú no hagi fet un document com aquest, de vegades hi ha persones QUE SÓN TRACTADES COM SI L'HAGUESSIN FET.

I si no t'ho creus, ves de visita als llocs on passen aquestes coses...

Dues maneres de morir

Fa unes setmanes van morir la Marta i el Martí. Amb pocs dies de diferència. De maneres ben diferents.

La Marta suportava uns dolors molt forts, i com que es volia mantenir ben lúcida, feia un ús moderat dels analgèsics. Temia el dolor (de vegades la terroritzava), però viure amb menys dolor i parcialment estabornida (a causa dels analgèsics), considerava que no tenia cap sentit. Al final, esgotada, ja incapaç de seguir suportant aquell dolor permanent (amb brots intercalats molt més forts i violents), va demanar l'eutanàsia.

El Martí tenia el cap a passeig des de feia uns quants d'anys. Estava ingressat en una residència, de dia vegetava assegut a una cadira, lligat perquè no en caigués. A les hores dels àpats li ficaven el menjar triturat a la boca, i com que conservava l'instint o automatisme d'empassar, se l'empassava. Al final va morir, sense haver pogut decidir res sobre el final de la seva existència (dir-ne "vida" seria una exageració, tenint en compte l'estat de degradació al qual va arribar). 

Té algun sentit, que a una persona com el Martí se la mantingui viva? I si el té, "quina mena de sentit és", aquest? I "per a qui" ho és? En aquests casos, "qui compta"? El que es feia amb el Martí, era "tenir cura d'una persona gran i malalta"? O era un acarnissament, un acte de crueltat, exercit sobre una persona completament dement i desvalguda?

De tot això ja n'he parlat altres vegades, de manera que per tal que no quedi només com una altra repetició, faré un pas més enllà.

La llarga tortura, durant anys, d'una persona en l'estat del Martí, a més de ser absurda i estúpida, hauria de ser considerada un maltractament? I si fos així, com a tal, els seus responsables, els familiars i els professionals implicats, haurien de ser acusats formalment "d'un delicte"? Acusats de falta de compassió, de maltractament, d'acarnissament cruel i perllongat durant anys...

És clar, això és impensable, en la societat poruga, hipòcrita i mentidera en què vivim (en relació amb aquest tema). Al contrari, el que es fa són grans elogis dels "cuidadors" implicats (familiars i professionals). Tothom accepta aquest despropòsit generalitzat, encara que molta gent no comparteixi aquesta realitat (encara que a alguns, o molts, de fet els sembli una absurditat horrible). Però tothom calla, ningú no diu res, perquè fa por ser censurat, si es diu alguna cosa com les que he dit. Perquè els acusadors de torn sempre estan a punt, esperant el seu moment per exercir de moralistes inquisidors.

Ho reitero: considero que hi ha molta hipocresia, molta estupidesa, molta por, molta falta de compassió, molt acarnissament... I tot, absolutament tot, disfressat, embolcallat hipòcritament, amb el discurs "políticament correcte" (suposadament correcte), de "tenir cura de la gent gran", "no discriminar-la", "no abandonar-la"... 

Que em passo de la ratlla, amb aquesta radicalitat?

A veure: tu, "TU", voldries tenir un final de vida com el del Martí, durant anys dement, lligat, llagat, alimentat amb un embut com una oca, omplint bolquers, i més bolquers, i més bolquers, de merda i pixums, i que t'anessin rentant el cul, i tota aquesta mena d'horrors? Ho voldries, per a tu, això? O preferiries "una altra cosa"?

Perquè arriba un punt, un punt com el punt al qual va arribar el Martí, que ja hauria de ser igual, si una persona ha fet o no ha fet un document de voluntats avançades (DVA). Perquè en el cas que no hagués fet un DVA, no hauria deixat tampoc escrit, i amb caràcter vinculant, "que volia viure malgrat haver arribat a unes condicions tan degradants" com les del Martí. (1)

Si aquesta persona no hagués fet un DVA, això voldria dir "que no hauria dit ni una cosa ni l'altra": ni que volgués morir, ni que volgués seguir vivint, en una situació d'aquest tipus. Per tant, per què ha de prevaldre, llavors, "el maltractament de mantenir la vida d'una persona en aquest estat", i no la compassió de permetre que pugui morir? (2)

I acabo: tal com ja he dit altres vegades, en aquests casos ni tan sols és necessari plantejar-se eventuals eutanàsies, perquè és suficient, i de sobres, "deixar de fer": en lloc d'invertir tantes energies "obligant a viure" aquesta persona ja despersonalitzada i sense cap possibilitat de millora (llagada, lligada, pixada, etc.,), deixar de fer. Només això: deixar de fer i "permetre" que pugui morir. 

En el cas del Martí, això durant anys no es va voler fer. És un dels casos de maltractaments, tortures i faltes de compassió, cap a una persona absolutament desvalguda, més llargs que he conegut. (3)

--
(1) Aquesta voluntat, la de no posar cap límit a la degradació, també es pot posar en un DVA, i com que hi ha gent molt rara, potser hi ha gent que ho fa, no ho sé... 
(2) D'altra banda, resulta que en el cas concret del Martí, ell m'havia dit algun cop que, davant d'una situació d'aquest tipus (sortia el tema quan parlàvem d'alguna altra persona coneguda que havia arribat a aquest tipus d'infern), ell abans es mataria. M'ho havia dit. I ben clar. I més d'un cop. El que no sé és si també ho havia dit a la seva família, i si els ho havia dit, si llavors l'havien escoltat, perquè això també passa.
(3) De vegades amb la Marta havíem parlat de casos com el del Martí; els dos en coneixíem més d'un, i els dos coincidíem que era estúpid i cruel, no facilitar que aquestes persones poguessin morir. I per descomptat, els dos  també coincidíem que nosaltres no volíem, de cap manera, viure "una existència" amb aquest grau de degradació, dependència absoluta i humiliació.

Recordatori maig 2024

"Si no existís la mort, em faria por la immortalitat." Lucia Pietrelli. Ara, 10/3/2024 

Hi ha gent que, malgrat estar molt malament i patir molt, vol seguir vivint. I gent que, amb malestars o dolors menys greus, potser ja no té ganes de viure més.

Per exemple: hi ha gent cega de naixement (o cega a causa d'una malaltia o accident), que acostumada a la ceguesa, té moltes ganes de seguir vivint. En canvi, jo, si ara em quedés cec, tot i saber perfectament que hi ha molta gent cega amb una gran autonomia i ganes de viure, no voldria seguir vivint. Per què? Doncs perquè, amb l'edat que tinc, i amb la meva manera de ser (amb les meves circumstàncies i característiques), no voldria fer aquest esforç d'adaptació a la ceguesa. Si em passés, no voldria: pensaria que ja he viscut prou i que ja m'està bé plegar.

La vida té sentit "mentre tu li veus sentit". Val la pena esforçar-se "mentre tu creus que val la pena". A l'hora de les valoracions, no hi ha referents absoluts, sinó només relatius, subjectius. I si l'argument és que la vida és sagrada (hi ha qui ho diu), llavors la primera sacralitat hauria de ser aquesta: la llibertat de decisió de cadascú. Per exemple, aquesta: la llibertat de no voler-te adaptar a segons quins canvis, causats per eventuals circumstàncies adverses, restrictives de l'autonomia o generadores de dolor.

Torno a la ceguesa. El que n'he dit considero que no hauria de molestar a cap persona cega, perquè parlo només de mi. Parlo de mi i, a més, òbviament, en parlo des de la meva subjectivitat (amb la meva edat, les meves opinions, la meva vida, les meves circumstàncies, les meves manies, les meves mandres...). 

D'altra banda, la ceguesa, és clar, és només un exemple. Un exemple "d'una determinada circumstància" que empitjoraria la meva qualitat de vida actual, en relació amb la qual ja no voldria fer l'esforç d'adaptar-m'hi. No és l'única possibilitat d'aquest tipus, n'hi ha d'altres.

Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942, perquè pensava que els totalitarismes acabarien dominant el món, i ell no volia viure en un món totalitari. Va prendre aquesta decisió. En canvi, el 1942 la majoria de la gent no es va suïcidar, tot i tenir, potser, les mateixes pors que ell, o potser més grans. 

Els motius per no voler seguir vivint (o per voler seguir vivint) poden ser diferents.

Jo, el dia que em trobi que em toca viure una vida que ja no m'agrada, que ja no em compensa, faré com l'Stefan Zweig.

La dalla

Per tercera vegada a la història de la humanitat, ahir, durant poc més de dos minuts, no va morir ningú. 

La Mort va haver de fer un descans (per prescripció facultativa) degut al terrible estrès laboral que pateix. 

Això sí: incansable com és, va aprofitar per esmolar la dalla.

--

'Microbaixa laboral?' Microrelat de Josep Torrent (Eines de matar. Pagès Editors, 2023)

Les contradiccions de la Guillermina

"Según su estado de salud y sus incapacitadee, curar, alojar, alimentar, vestir y escolarizar un niño cuesta entre 35 y 40 euros al mes. Excavar un pozo de agua potable en el delta del Ganges cuesta de 50 a 600 euros. El tratamiento de diez pacientes enfermos de tuberculosis cuesta 200 euros." Dominique Lapierre (1)

El cas de la Guillermina que explicaré d'una banda és semblant a altres casos dels quals ja he parlat (per exemple el de la Patrícia, fa poc). Alhora, és un exemple d'un tipus d'incoherència que a mi em sorprèn.

La Guillermina és una persona que sempre ha presumit de ser solidària. Alhora, és molt crítica amb les polítiques dels governs, i amb el comportament de la societat en general, en relació amb les crisis humanitàries de diferents llocs del món. També es queixa de la desatenció del quart món aquí, dels recursos insuficients que es dediquen a alleujar les situacions de precarietat dels més desfavorits.

D'altra banda, com que la Guillermina és una persona que està molt malalta, fa un consum de recursos mèdics molt elevat, possible només perquè se'n fa càrrec el sistema públic de salut. Al marge d'aquests recursos públics, també es gasta bastants diners seus en tractaments complementaris. 

La incoherència, la contradicció, és aquesta: la Guillermina dedica a la solidaritat l'equivalent a una petita part del que la societat (recursos públics), i ella (recursos propis), dedica a ella mateixa. Cosa que, tal com he dit, no li impedeix fer grans declaracions sobre la general insolidaritat social.

Al final, la Guillermina es morirà. Com tothom. Ella, però, es morirà després d'anys de mala vida, dolors permanents, visites constants a diferents especialistes, haver-se sotmès a proves i més proves, anàlisis de tota mena, anades als serveis d'urgències, ingressos... Es morirà així, després d'anys de vida desgraciada, aclaparada per importants sofriments i greus limitacions. Després d'haver contribuït, a més, a una enorme sagnia de recursos públics. I tot això, ho reitero un altre cop (perquè aquest és el tema d'avui), acompanyat del seu discurs de la falta de solidaritat social.

Vist des de fora, si la Guillermina fos una mica coherent, hauria d'adonar-se que viu una contradicció monumental. I que si fos de debò una persona realment solidària, el que hauria de fer seria acceptar l'evidència, la seva situació. I la realitat de la finitud de la vida. Acceptar-la amb un mínim de dignitat. I a partir d'aquí, renunciar a seguir absorbint el munt de recursos que ella absorbeix. Inútilment, d'altra banda. Perquè consumir tots aquests recursos no li serveix de res: la seva degradació és constant i inaturable.

Si fos capaç de fer aquesta reflexió (no ho és), els recursos propis que encara li quedessin, els podria dedicar (ja que és una persona solidària), per exemple, als Metges Sense Fronteres. Els esmento en concret perquè ella n'és sòcia, i en parla sovint: fa elogis dels seus projectes a diferents països i explica que li agrada contribuir-hi amb la seva quota de sòcia. Podria fer això, perquè amb els diners que consumeix la Guillermina, MSF podria cobrir moltes necessitats (amb el que aquí gastem "en cada un de nosaltres", a altres llocs es pot fer molta feina).

Quan estàs malalt, el més fàcil és que "només et vegis tu": tu i la teva malaltia. En general, perds completament de vista aquesta visió social i general de la realitat, "a vista d'ocell". Espantat, poruc, et tornes terriblement egoista, insolidari. I si algú et fa algun comentari com els que he fet (si és que gosa fer-lo), l'ignores. O potser pitjor: reacciones a la defensiva, potser fins i tot de manera agressiva. Ho consideres "una agressió que se't fa", del tot intolerable. La por, i la negació de la possibilitat (i la proximitat) de la mort, ens té atrapats.

Fer-te gran, i estar cada vegada més envoltat "de Guillermines" (segons els casos amb diferents graus de devoració de recursos), a mi m'entristeix. I em fa sentir estrany. Perquè m'adono que l'anormal sóc jo (i algunes poques persones com jo). I que la resta, la gran majoria, són Guillermines: l'edat fa aquest procés de transformació gens bonic.

Això em fa sentir estrany, i també sol. Perquè d'aquest tema en pots parlar poc. Perquè si en parles (i es fa estrany no tocar-lo, quan la gent comença amb els seus mals i laments), corres el risc de quedar-te sense amistats. El millor és ser discret, parlar-ne poc. 

Això sí, escriure encara ho puc fer lliurement, cosa que ja és molt. És probable que no serveixi de res, però jo, de tota manera, de moment segueixo escrivint... "com si pogués servir". (2)

--
(1) Un arco iris en la noche. Planeta, 2008 (annexos finals)
(2) De moment, escriure això avui m'ha servit per passar l'estona durant les dues hores que el tren que havia agafat ha estat aturat, no se sap per quin motiu, al mig del no res.

La mantega i el pernil dolç

La mantega,
el pernil dolç,
les anxoves,
els alvocats,
els ous,
les lioneses,
els tortells de crema,
les gambes...
Més aviat o més tard,
es passen, es fan malbé.
Perquè tot té una data de caducitat.
Nosaltres també
(encara que no la duguem impresa al clatell).
És clar, si volem podem arriscar-nos i,
per exemple, tastar la maionesa de fa dies.
O apropar-nos perillosament 
a la decrepitud, a la dependència.
Potser a la demència.
Perquè amb la vida,
igual que amb la maionesa,
cadascú en fa el que vol.
O el que pot. 
O potser el que li fa menys por.
Que no sempre vol dir
que sigui el més assenyat.

Sobre els suïcidis (un altre recordatori)

Fa dies vaig dir que una cosa és parlar de les persones que es suïciden (de si són suïcidis impulsius que potser s'haurien pogut evitar, del dret o llibertat de les persones per suïcidar-se, de les motivacions segons els casos, de les diferències entre els suïcidis de persones joves i els de persones ja al final de la vida, etc.), i una altra parlar de les diferents maneres com un es pot suïcidar. Deia que, d'això segon, aquí no en parlaria, perquè em sembla un tema delicat. No tabú, però que s'ha de tenir clar amb qui se'n parla, com, en quines circumstàncies, etc.

Fa unes setmanes es va parlar d'un nou cas de violència vicària: un pare que, per fer mal a l'exparella (perquè pensava que això era el pitjor que li podia fer), va matar els fills.

Alguns mitjans de comunicació, a més d'informar del cas, donaven tota mena de detalls del mètode fet servir pel pare per matar els fills. Uns detalls del tot innecessaris. Innecessaris i alhora perillosos, perquè a una persona inestable i amb pensaments suïcides potser li podrien servir per acabar-se de decidir. (1)

Una cosa és que jo defensi el dret a poder decidir fins quan volem seguir vivint. I una altra, el drama que suposa les persones que, de vegades molt joves, fins i tot adolescents, a causa de crisis puntuals, s'acaben suïcidant de forma impulsiva. A causa d'unes crisis que, moltes vegades, podrien haver superat. 

Per això dic que, informacions com la que he esmentat, sobretot quan es publiquen en mitjans generalistes i amb importants tirades, considero que són una irresponsabilitat greu.

Encara que d'aquest tema ja n'hagués parlat alguna vegada, no em sembla que sobri, aquest nou recordatori.

--
(1) Pels motius que he exposat, no dono més detalls d'aquesta notícia (les referències dels diaris, quan va passar exactament, on, com, etc.).

La llei de l'eutanàsia i els seus entrebancs

Tenim una llei de l'eutanàsia que és millor que no res, però molt limitada (a causa de només contemplar casos molt extrems, per poder-s'hi acollir). A sobre, si més no en alguns casos, és obvi que el seu desplegament és molt insatisfactori.

Fa uns dies vaig parlar del cas de la Marta (1). A la Montserrat, una altra coneguda que va morir fa uns mesos, li va passar una cosa semblant. Uns mesos abans havia iniciat els tràmits per demanar l'eutanàsia, i va rebre un tracte decebedor. Al final va morir, després d'haver patit el que no hauria d'haver patit. La Montserrat va morir no com a resultat d'una eutanàsia que no hi havia manera que es tramités amb normalitat, sinó gràcies a una metgessa compassiva que, en part a la vista de la manera com l'havien tractat (a partir del moment que va iniciar els tràmits per demanar l'eutanàsia), al final, com que el grau de patiment de la Montserrat era molt elevat (i alhora tenia una malaltia greu i irreversible), va acceptar la seva petició de ser sedada. I com que ja estava molt debilitada a causa de la malaltia, i amb l'ajuda dels efectes depressors dels opiacis, va durar poc.

Aquests dos casos em porten a una altra reflexió. La Marta és una persona acostumada a fer gestions, no li costa enviar un correu, perfectament redactat, en el qual expliqui amb tota claredat el que s'escaigui. Alhora, si una cosa li interessa i s'ha d'insistir, insisteix.

Per la seva banda, la Montserrat era també una persona competent, culta, i alhora batalladora. No va aconseguir el seu propòsit, que els tràmits de petició de l'eutanàsia es desenvolupessin amb normalitat, però tenia la capacitat per moure's en aquest món embolicat dels tràmits i les reclamacions.

Però què passa, quan no ets una persona així? Què passa si no tens aquestes habilitats, o aquesta capacitat d'anar insistint cada vegada que no et fan cas? Què passa si ets una persona gran, potser sola, molt cansada, sense accés a les noves tecnologies, només amb un telèfon que, a sobre, quan el fas servir per trucar al teu CAP, potser et surt una màquina parlant que t'atabala i fa que no aconsegueixis parlar amb ningú ni aclarir res? Què passa si no pots sortir de casa perquè el teu estat ja t'ho impedeix? Què passa si es van acumulant les pegues? (2)

Passa això: que tot es complica encara molt més.

En resum: ¿què passa quan l'accés a aquesta llei vigent de l'eutanàsia, a sobre de ser una llei tan restringida, és tan complicat, una veritable cursa d'obstacles, de manera que algunes persones que s'hi voldrien acollir, i reuneixen els requisits per acollir-s'hi, no ho aconsegueixen a causa de l'acumulació de dificultats?

Passen dues coses. La primera, òbvia, és que hi ha gent que no pot accedir a aquest dret. I la segona, que quan es presenten estadístiques de l'aplicació de la llei, els resultats poden ser enganyosos. Perquè aquestes estadístiques incorporen els casos amb peticions formalitzades, però no els que no han aconseguit arribar a aquest punt. (3)

--
(1) http://miravolant.blogspot.com/2024/01/la-marta.html
(2) I encara més: què passa si a sobre vius en un poble, condicionada "pel què diran"? Condicionada per això, i per la dificultat per poder canviar de metge, com en el cas de la Marta...
(3) Com la Marta durant dos mesos i mig, amb un seguit de gestions de les quals fins ara no n'ha quedat cap testimoni escrit, perquè tot ha sigut per telèfon.

La Marta

Quan era petita la Marta va estar molt malalta, es va passar més de mig any al llit i, després, li va quedar un mal de cap crònic i dolor articular. Segons les temporades, i amb diferents graus d'intensitat, aquestes seqüeles l'han acompanyat tota la vida. Més endavant, aquests problemes n'hi van provocar altres, entre els quals, molt important, algunes etapes depressives. Però totes aquestes adversitats no li han impedit viure de manera decidida, afrontant reptes professionals importants. Sense queixar-se mai: ha sigut sempre una persona, a més de valenta, molt discreta, poques vegades ha comentat amb algú els seus mals.

Ara té setanta i alguns anys, i els últims els seus mals han augmentat molt, alhora que ha minvat el seu grau de mobilitat, d'autonomia. Actualment viu a un poble petit, i els metges li han dit que el seu dolor es pot tractar, però ella, per experiència, sap que si realment el vol reduir de manera significativa s'ha de prendre tanta medicació que, llavors, el seu cap deixa de ser operatiu: es queda atrapada en una boira d'apatia i incapacitada per pensar amb lucidesa, cosa que l'ensorra, la deprimeix encara més.

D'una banda, no suporta el mal, i d'una altra no suporta tampoc el preu que ha de pagar per no sentir, o sentir menys, aquest mal (no és que no es prengui res, però busca un equilibri entre moderar una mica el dolor i conservar l'activitat mental). Això, al marge dels altres efectes secundaris dels medicaments contra el dolor, de vegades molt desagradables

Fa molts anys va fer el seu document de voluntats avançades, i fa uns mesos li va dir al seu metge de capçalera que volia demanar l'eutanàsia. Perquè per a ella, la vida que havia de viure, amb tant de dolor i tantes limitacions, ja no tenia sentit. Amb el metge de capçalera sempre hi havia tingut una molt bona relació, i alguna vegada ella ja li havia dit que no volia seguir vivint, si arribava un dia que la vida se li feia massa insuportable. I el metge li havia dit que entenia i respectava la seva forma de pensar i la seva voluntat, el fet que pogués acabar prenent aquella última decisió.

Fa gairebé quatre mesos, la Marta li va dir al metge que ja ho havia decidit, que volia demanar l'eutanàsia. A causa dels dolors que patia, cada vegada més elevats. A partir d'aquell moment, aquell metge tan proper i comprensiu es va convertir en un altre metge: un metge difícil de localitzar, que sempre tenia alguna excusa per anar ajornant les visites, que no hi havia manera que comences els tràmits que calia iniciar.

La Marta és una persona que, sempre que s'ha trobat amb problemes, ha volgut aclarir i solucionar les coses parlant amb la gent. En aquest cas, confiava que en algun moment el metge li donaria alguna explicació, i tot quedaria aclarit. I llavors es podria posar en marxa la seva petició.

Després de més de dos mesos d'aquest comportament evitatiu del metge, i com que fins aleshores no constaven enlloc els intents que ella havia anat fent, perquè tot havien sigut només telefonades, va entendre que calia actuar diferent. I llavors va escriure a l'Institut Català de la Salut (ICS), explicant la situació en què es trobava. Li van contestar de seguida, també per escrit, dient-li que aclaririen què havia passat, i que de seguida el seu metge es posaria en contacte amb ella.

Com que no va ser així, al cap d'uns dies va tornar a escriure a l'ICS, i a més d'explicar que no havia tingut notícies del seu metge, va dir que volia canviar de metge. Que volia que n'hi assignessin un altre, algú en qui pogués confiar, que donés la cara i no li posés pegues. La resposta va ser que aniria a parlar amb ella una metgessa nova, però que, com que estava de vacances, trigaria quinze dies. Es disculpaven per tot el que havia passat, però alhora, amb aquells quinze dies afegits d'espera, seguien demorant els tràmits, cosa que desesperava a la Marta.

Quan  van passar els quinze dies, es va presentar una nova metgessa, i la Marta la va posar al corrent de tot. La metgessa es va mostrar molt comprensiva, però alhora li va dir que ella no era la responsable de tramitar la seva petició, que era una altra metgessa; que parlaria amb ella i que aviat li dirien alguna cosa. Aquest és el punt actual.

La història sencera seria més llarga, amb més moments decebedors, frustrants, de vegades amb pretensions absurdes (com que es desplacés ella al CAP, quan li és impossible fer-ho, a causa del seu estat). Vaja, tot molt lamentable. Però per tal de no fer massa llarg aquest text no incloc tots els detalls.

Fa gairebé quatre mesos que la Marta va demanar formalment que volia iniciar la petició de l'eutanàsia i, de moment, "el més calent és a l'aigüera". La Marta diu que, tot i haver-hi pensat, no es vol suïcidar pel seu compte, però que cada vegada pensa més que potser és l'única alternativa que li estan deixant. Perquè cada dia que passa, cada hora que passa, cada minut que passa el dolor permanent que pateix li fa la vida ja del tot insuportable. El dolor físic, anorreador, i també el dolor emocional, pel fet de veure's tan abandonada.

Fa molts anys que conec la Marta, al voltant de trenta. I tinc molt clar que la seva decisió ha sigut molt meditada, que és irreversible. Considero alhora que el seu cas entra dintre dels supòsits que contempla la Llei de l'eutanàsia, i que si no se li facilita aquesta opció, poder-hi accedir, i sense més dilacions, és molt probable que acabi suïcidant-se. 

Punt i a part. Penso que està bé conèixer l'existència de casos com el de la Marta (una altra estona parlaré d'un altre cas semblant, també molt recent). Ser-ne conscients i, per si de cas, anar preparant "un pla B". Mentre encara conservem prou autonomia i energia per a fer, si cal, aquest últim pas ("Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit"). 

(amb aquest escrit enllestit, la Marta em diu que ara sembla que es comencen a moure de debò les coses, caldrà veure si realment serà així)