19 d’oct. 2025

El dret a rendir-se

"La nau de la mort no té pressa, però té tot el velam aparellat." Albert Jané

Fa anys, quan li van diagnosticar un càncer a una amiga, un dia, parlant amb una germana seva, quan li vaig dir que semblava que ho tenia molt complicat, a causa del tipus de càncer, de l'edat, i d'altres mals que arrossegava, la germana em va dir, contundent, gairebé enfadada, que s'havia de lluitar contra el càncer al màxim. "A mort contra el càncer", em va dir textualment.

Deixo de banda l'evolució d'aquesta amiga, em quedo només amb les paraules de la germana, perquè amb unes o altres paraules, sembla que és l'actitud "que s'ha de tenir", davant d'un diagnòstic d'aquest tipus. "A mort contra la mort", com si fos una traïció al col.lectiu de malalts al qual es pertany, si algú decideix que no vol lluitar. Que prefereix rendir-se.

Això val tant per a malalts de càncer, com també pels malalts d'altres malalties greus. I encara més en el cas de les malalties en què, els malalts, han creat associacions per defensar les seves reivindicacions. Per a aquestes associacions i persones, parlar de "rendició" s'acostuma a viure com una traïció. I de vegades, fins i tot "com una agressió".

Cadascú ha d'intentar gestionar les seves pors, incerteses, limitacions, dolors, sofriments i inseguretats, quan està malalt. Les seves. Les dels altres són dels altres. I cadascú en fa el que vol o pot, amb les seves, sol o demanant les ajudes que li sembli que pot necessitar, segons el que intenti fer amb la seva vida. 

És a dir, que quan un pateix una malaltia d'aquestes, lluitar per mirar de conservar la pròpia vida no pot ser que es converteixi en una mena d'obligació.

En aquests casos, les dues opcions són igual de legítimes: procurar resistir, o rendir-se.