7 de març 2026

Cinc anys enrere

Fa cinc anys, a causa d'una caiguda a la dutxa, va començar el calvari i la degradació del Joan. Fins aleshores, fins als noranta-dos anys que llavors tenia, era una persona absolutament lúcida i en bona forma física. Vivia sol, conduïa, controlava els comptes del banc, anava a comprar, es feia el menjar, es rentava la roba, tenia la casa endreçada i neta, feia unes bones caminades... D'aquella persona lúcida, saludable, vital i autònoma, no en queda res: ha desaparegut. 

Quan fa cinc anys se li va començar a complicar la vida, va dir que ell no aniria mai a una residència. Alhora, de tant en tant deia que no sabia per què seguia viu, que quin sentit tenia. Que millor seria que es morís. Deia que no volia acabar com alguna de les persones que de vegades vèiem pel carrer, persones que a ell, igual que a mi, ens impressionaven a causa del seu deteriorament i grau de dependència. 

Li vaig dir que, potser, hauria d'escriure el que volia i no volia. Però quan intentava concretar en què consistia escriure-ho, quan li parlava de fer un Document de Voluntat Avançades (DVA), ell s'incomodava, es posava nerviós. Crec que no ho entenia, que es feia un embolic, com si li estigués parlant "de matar-lo". El cas és que, si un dia jo treia el tema, davant d'aquella reacció seva, jo m'aturava, ho deixava estar.

Com que em semblava molt important, ho vaig intentar algunes vegades, fins que vaig entendre que no tenia sentit seguir insistint. I més endavant, ja va ser evident que l'ocasió havia passat. Perquè llavors, encara que ell hagués volgut fer un DVA, ja no era possible. No hauria tingut validesa, a causa del seu grau de deteriorament mental.

Després, ha anat passant tot el que ha anat passant. És a dir, tot el que ell havia dit que no volia de cap manera: al final va anar a una residència i, de mica en mica, es va anar convertint en una d'aquelles persones que, abans, cinc anys abans, tant l'horroritzaven. 

Ara, en els moments crítics, qui pren les decisions són les seves nebodes. Per exemple, firmant el consentiment informat perquè l'operin del fèmur trencat. Poc abans, elles van estar d'acord amb els tractaments per aturar la primera i la segona pneumònia. En els tres casos, elles van prendre aquestes decisions. No van decidir i dir en cap moment que no el torturessin més, que el deixessin en pau, que li donessin tots els analgèsics i tranquil.litzants que fessin falta perquè no patís. 

No van actuar així, amb l'objectiu que, ben drogat, sense patir, pogués morir d'una vegada. 

El Joan (això que queda del Joan), en primer lloc és una víctima d'ell mateix. Pel fet de no haver formalitzat un DVA en el seu moment, quan podia, un DVA que digués de manera ben clara que no volia l'acarnissament terapèutic a què ara se'l sotmet (presumptament, "en benefici seu").

En segon lloc, és una víctima de la falta de compassió i sentit comú de les seves nebodes. I en tercer lloc, és una víctima "dels protocols mèdics" i dels metges. Dels protocols, perquè permeten aquests despropòsits. I dels metges, a causa de la seva covardia, o desinterès, ja que, sense saltar-se els protocols, sembla que haurien pogut fer alguna reflexió a la família, per tal de posar damunt la taula l'absurditat i la crueltat de tot plegat.

--

Sobre el Joan, vaig compartir primer el text 'Despropòsits al final de la vida'. Després, 'El dolor i els protocols'. Ara aquest, 'Cinc anys enrere', sobre la importància del DVA. Me'n falta encara un, sobre el cost social i econòmic, astronòmic, d'aquests disbarats i acarnissaments. Queda pendent.

6 de març 2026

El dolor i els protocols

Més d'una vegada he avisat que el Joan es queixa de dolor. La resposta és que segueixen les pautes establertes, unes pautes que, em diuen, es revisen segons l'estat i l'evolució de la persona. I que sobretot no pateixi, que no em preocupi, que no deixaran que ell pateixi. Una de les vegades, per avalar el que em diuen, hi afegeixen que l'hospital "és un referent en relació amb el tractament del dolor".

Em diuen que no em preocupi... De fet, més aviat m'indigno. Bastant. Però puc parlar poc, perquè jo no sóc familiar del Joan. Als familiars, a ells, es veu que els metges sí que els convencen, amb les seves explicacions (amb els familiars gairebé no hi tinc relació, però l'explicació d'això ja és una altra història, i a més llarga).

Suposo que els protocols sobre el tractament del dolor estan ben raonats. O més ben dit, que en general ho estan. Dic en general perquè, després, hi ha molts possibles supòsits. Per exemple, el de persones com el Joan. A una persona com ell, de noranta-set anys, amb diferents patologies cròniques, molt deteriorat físicament i mentalment, se li han d'escatimar els analgèsics? A mi em sembla de sentit comú que, en aquests casos, l'objectiu fonamental hauria de ser l'eliminació total del dolor: "dolor zero". Siguin quins siguin els efectes secundaris dels analgèsics.

Una altra cosa són els casos en què el tractament del dolor s'aplica a una persona que es confia que pugui anar millorant de la situació crítica en què en un moment concret es troba. O els casos de persones amb dolor crònic, però vides vivibles, en què cal valorar la quantitat d'analgèsics que se li administren, per tal que no provoquin efectes indesitjables desproporcionats en relació amb el seu "projecte o il.lusió de vida". Aquestes són altres històries.

D'altra banda, no només són els analgèsics. Amb els tranquil.litzants passa el mateix: al Joan també els hi escatimen. I el resultat és que, a banda que l'estat de neguit i malestar seu no es redueix (el dolor psicològic, el sofriment), passa que aquest estat repercuteix sobre el grau de dolor físic. Perquè si tens, per exemple (com ell té), el cap a passeig i el fèmur trencat, i resulta que t'encaparres a sortir del llit, perquè estàs tip d'estar-hi, i no escoltes cap raonament, aleshores, quan mous la cama veus les estrelles. I fas uns crits que se senten des de l'altra punta de la planta. 

I com que tens el cap a passeig, després te n'oblides. I tornes a bellugar la cama, i tornes a veure les estrelles a causa de la fiblada de dolor. I un altre cop se n'assabenta tota la planta. 

Quan ho he comentat, quina ha sigut la resposta dels professionals? Doncs la mateixa que en el cas dels analgèsics: els protocols, i que no em preocupi, que tot es fa correctament.

Una de les vegades em diuen que han optat per donar-li al Joan els analgèsics al vespre, per tal que de nit dormi (i deixi dormir la resta de la gent). És a dir, que la idea de donar-li tranquil.litzants i analgèsics de dia i de nit, amb l'objectiu que no senti dolor ni estigui neguitós, en el seu cas sembla que no es contempla. Misteris dels "protocols". 

És una paradoxa: als centres d'atenció primària recepten tranquil.litzants i analgèsics com si fossin confits (el temps de cada consulta és curt i s'ha d'anar de pressa). Es recepten aquests confits farmacològics amb una extrema facilitat a gent que realment "té una vida per viure". I en canvi, a aquests pobres desgraciats com el Joan, que ja no poden ni dir amb claredat el que volen o no volen, els hi estalvien. ¿Potser perquè pensen "que els podrien fer mal", en massa quantitat? ¿Quin mal els podrien fer? ¿Que potser els accelerés la mort? ¿I això seria un mal, o el millor bé per a ells?

Una infermera em diu: "Però és que, un excés d'analgèsics, li podria perjudicar el fetge i els ronyons". I jo em quedo bocabadat, i li dic que quin problema hi veu, que si es pensa que pot ser molt llarg, el futur del fetge i dels ronyons del Joan... i ella s'escapoleix.

Mirat d'una altra manera: fa la sensació que el que interessa a la planta de traumatologia "és la cama del Joan", el seu fèmur. I a una altra planta, "la infecció del Joan", la seva pneumònia. Però en canvi, sembla que no hi ha cap planta on s'ocupin "dels Joans". Sencers. Sobretot, d'aquests Joans: gent molt gran, amb diferents graus de demència, amb una acumulació de patologies, pràcticament desnonada de la vida, sense cap possibilitat de millora. Amb un "existir" que només és degradació permanent... i tortura (o maltractament, si no es vol tan rotund).

Algú potser pensa que exagero, amb les descripcions que he fet. Doncs no, no exagero gens. El que explico és el resultat d'estar anant des de fa dies a un sociosanitari i a un hospital, el resultat d'observar el seu funcionament, les persones ingressades, de parlar amb infermeres i metges. Potser a tot arreu no és així, ho desconec. El que puc dir és que aquest hospital és un dels hospitals públics més grans i importants de la ciutat. 

Ho remarco: no m'he inventat res del que he explicat. Algun dia, potser tornaré a explicar aquesta història. Amb tots els noms, llocs i dates. Algun dia potser ho faré.

4 de març 2026

Despropòsits al final de la vida

Entra la infermera i veu que el Joan no té posada la mascareta d'oxigen ni la via de l'antibiòtic. Li dic que quan he arribat ja estava així. Ella em diu que, si veig que s'arrenca coses o no les té posades, he d'avisar. Li contesto, de manera pausada, molt correcta, que no ho faré, que em sembla absurd, incomprensible, el que s'està fent amb aquest home. Ella em diu que si no se'l tracta, patirà més, i jo llavors li dic que, si pateix, el que li haurien de donar són analgèsics, els que facin falta.

Aleshores canvia: em diu, amb una mirada i un gest que em dona a entendre que m'entén, que això no depèn d'ella, que la família ho ha de dir al metge. Li dic que aquest també és el problema, la família. Vaja, que els problemes s'amunteguen. En qualsevol cas, li queda clar que, sobretot si s'arrenca la via de l'antibiòtic, jo no avisaré.

El Joan té noranta-set anys. És un home físicament consumit, fràgil, amb algunes patologies cròniques i el cap cada vegada més a passeig. Fa uns dos mesos el van ingressar per una pneumònia, i unes setmanes després, el van tornar a ingressar, per una altra pneumònia, la d'ara. Abans, durant els tres anys anteriors, havia anat a urgències i l'havien ingressat unes quantes vegades, ja fos per caigudes, a causa d'infeccions o perquè s'ofegava.

Cada vegada està més deteriorat. Ara, aquí, estirat al llit, dorm. De vegades delira, altres vegades recupera el coneixement i diu coses amb una mica de sentit, o no. 

Encara pitjor. Si una situació és un horror, sempre hi ha la possibilitat que es converteixi en un horror encara més gran. I això és el que li passa: l'antibiòtic per a la pneumònia aquest cop també funciona, i acaba reviscolant una mica. I al cap de dos dies el tornen a la residència, on viu des de fa més d'un any. I el primer dia a la residència, cau i es trenca el fèmur.

Apa, cap a l'hospital una altra vegada. Ara està ingressat a la secció de traumatologia, a l'espera que l'operin. Sí, estant com està, amb el cap esgarriat, un grapat de malalties cròniques i noranta-set anys, l'operaran. I com que l'han d'operar, i resulta que també té anèmia, de moment ja li fan una transfusió de dues bosses de sang. Com si sobrés la sang, als hospitals...

Si no té "la sort" de morir al quiròfan (una sort improbable, perquè els cirurgians faran tot el possible perquè no passi), després dels dies a l'hospital i uns altres dies a un sociosanitari, potser tornarà a la residència. I allà potser es trencarà l'altre fèmur, o agafarà una altra pneumònia. I així anirà fent, fins que peti del tot i s'acabi la seva tortura.

És un cas excepcional? A l'altre llit de la seva habitació de l'hospital hi ha un home que voreja els noranta anys, amb un alzheimer avançat. L'han operat del maluc (amb el seu estat mental i la seva fragilitat física, serà incapaç de fer cap recuperació). De vegades, intenta arrencar-se els esparadraps que tapen els punts de l'operació, de manera que la seva dona està tota l'estona al seu costat, vigilant-lo. Si no hi és, li lliguen la mà. Això és tot, en el cas d'aquest home? Doncs no: fa tres mesos ja el van operar del cor. 

Més. Al sociosanitari on estava el Joan a causa de la segona pneumònia, al llit del costat de la seva habitació hi havia també un home amb el cap a passeig. Molt a passeig. Vivia a una residència, l'havien ingressat al sociosanitari també a causa d'una pneumònia. S'hi va estar uns dies, "el van salvar", i llavors el van enviar a la residència per tal que prosseguís el seu procés de degradació. Tot d'acord segons els protocols establerts i el vistiplau de la família (en aquest cas les filles).

En aquests llocs, quan ve a tomb intento parlar amb les infermeres i els metges; els pregunto si són molt habituals, casos com aquests. Quan em contesten, la resposta és sempre la mateixa: abunden.