Més d'una vegada he avisat que el Joan es queixa de dolor. La resposta és que segueixen les pautes establertes, unes pautes que, em diuen, es revisen segons l'estat i l'evolució de la persona. I que sobretot no pateixi, que no em preocupi, que no deixaran que ell pateixi. Una de les vegades, per avalar el que em diuen, hi afegeixen que l'hospital "és un referent en relació amb el tractament del dolor".
Em diuen que no em preocupi... De fet, més aviat m'indigno. Bastant. Però puc parlar poc, perquè jo no sóc familiar del Joan. Als familiars, a ells, es veu que els metges sí que els convencen, amb les seves explicacions (amb els familiars gairebé no hi tinc relació, però l'explicació d'això ja és una altra història, i a més llarga).
Suposo que els protocols sobre el tractament del dolor estan ben raonats. O més ben dit, que en general ho estan. Dic en general perquè, després, hi ha molts possibles supòsits. Per exemple, el de persones com el Joan. A una persona com ell, de noranta-set anys, amb diferents patologies cròniques, molt deteriorat físicament i mentalment, se li han d'escatimar els analgèsics? A mi em sembla de sentit comú que, en aquests casos, l'objectiu fonamental hauria de ser l'eliminació total del dolor: "dolor zero". Siguin quins siguin els efectes secundaris dels analgèsics.
Una altra cosa són els casos en què el tractament del dolor s'aplica a una persona que es confia que pugui anar millorant de la situació crítica en què en un moment concret es troba. O els casos de persones amb dolor crònic, però vides vivibles, en què cal valorar la quantitat d'analgèsics que se li administren, per tal que no provoquin efectes indesitjables desproporcionats en relació amb el seu "projecte o il.lusió de vida". Aquestes són altres històries.
D'altra banda, no només són els analgèsics. Amb els tranquil.litzants passa el mateix: al Joan també els hi escatimen. I el resultat és que, a banda que l'estat de neguit i malestar seu no es redueix (el dolor psicològic, el sofriment), passa que aquest estat repercuteix sobre el grau de dolor físic. Perquè si tens, per exemple (com ell té), el cap a passeig i el fèmur trencat, i resulta que t'encaparres a sortir del llit, perquè estàs tip d'estar-hi, i no escoltes cap raonament, aleshores, quan mous la cama veus les estrelles. I fas uns crits que se senten des de l'altra punta de la planta.
I com que tens el cap a passeig, després te n'oblides. I tornes a bellugar la cama, i tornes a veure les estrelles a causa de la fiblada de dolor. I un altre cop se n'assabenta tota la planta.
Quan ho he comentat, quina ha sigut la resposta dels professionals? Doncs la mateixa que en el cas dels analgèsics: els protocols, i que no em preocupi, que tot es fa correctament.
Una de les vegades em diuen que han optat per donar-li al Joan els analgèsics al vespre, per tal que de nit dormi (i deixi dormir la resta de la gent). És a dir, que la idea de donar-li tranquil.litzants i analgèsics de dia i de nit, amb l'objectiu que no senti dolor ni estigui neguitós, en el seu cas sembla que no es contempla. Misteris dels "protocols".
És una paradoxa: als centres d'atenció primària recepten tranquil.litzants i analgèsics com si fossin confits (el temps de cada consulta és curt i s'ha d'anar de pressa). Es recepten aquests confits farmacològics amb una extrema facilitat a gent que realment "té una vida per viure". I en canvi, a aquests pobres desgraciats com el Joan, que ja no poden ni dir amb claredat el que volen o no volen, els hi estalvien. ¿Potser perquè pensen "que els podrien fer mal", en massa quantitat? ¿Quin mal els podrien fer? ¿Que potser els accelerés la mort? ¿I això seria un mal, o el millor bé per a ells?
Una infermera em diu: "Però és que, un excés d'analgèsics, li podria perjudicar el fetge i els ronyons". I jo em quedo bocabadat, i li dic que quin problema hi veu, que si es pensa que pot ser molt llarg, el futur del fetge i dels ronyons del Joan... i ella s'escapoleix.
Mirat d'una altra manera: fa la sensació que el que interessa a la planta de traumatologia "és la cama del Joan", el seu fèmur. I a una altra planta, "la infecció del Joan", la seva pneumònia. Però en canvi, sembla que no hi ha cap planta on s'ocupin "dels Joans". Sencers. Sobretot, d'aquests Joans: gent molt gran, amb diferents graus de demència, amb una acumulació de patologies, pràcticament desnonada de la vida, sense cap possibilitat de millora. Amb un "existir" que només és degradació permanent... i tortura (o maltractament, si no es vol tan rotund).
Algú potser pensa que exagero, amb les descripcions que he fet. Doncs no, no exagero gens. El que explico és el resultat d'estar anant des de fa dies a un sociosanitari i a un hospital, el resultat d'observar el seu funcionament, les persones ingressades, de parlar amb infermeres i metges. Potser a tot arreu no és així, ho desconec. El que puc dir és que aquest hospital és un dels hospitals públics més grans i importants de la ciutat.
Ho remarco: no m'he inventat res del que he explicat. Algun dia, potser tornaré a explicar aquesta història. Amb tots els noms, llocs i dates. Algun dia potser ho faré.
