Entra la infermera i veu que el Joan no té posada la mascareta d'oxigen ni la via de l'antibiòtic. Li dic que quan he arribat ja estava així. Ella em diu que, si veig que s'arrenca coses o no les té posades, he d'avisar. Li contesto, de manera pausada, molt correcta, que no ho faré, que em sembla absurd, incomprensible, el que s'està fent amb aquest home. Ella em diu que si no se'l tracta, patirà més, i jo llavors li dic que, si pateix, el que li haurien de donar són analgèsics, els que facin falta.
Aleshores canvia: em diu, amb una mirada i un gest que em dona a entendre que m'entén, que això no depèn d'ella, que la família ho ha de dir al metge. Li dic que aquest també és el problema, la família. Vaja, que els problemes s'amunteguen. En qualsevol cas, li queda clar que, sobretot si s'arrenca la via de l'antibiòtic, jo no avisaré.
El Joan té noranta-set anys. És un home físicament consumit, fràgil, amb algunes patologies cròniques i el cap cada vegada més a passeig. Fa uns dos mesos el van ingressar per una pneumònia, i unes setmanes després, el van tornar a ingressar, per una altra pneumònia, la d'ara. Abans, durant els tres anys anteriors, havia anat a urgències i l'havien ingressat unes quantes vegades, ja fos per caigudes, a causa d'infeccions o perquè s'ofegava.
Cada vegada està més deteriorat. Ara, aquí, estirat al llit, dorm. De vegades delira, altres vegades recupera el coneixement i diu coses amb una mica de sentit, o no.
Encara pitjor. Si una situació és un horror, sempre hi ha la possibilitat que es converteixi en un horror encara més gran. I això és el que li passa: l'antibiòtic per a la pneumònia aquest cop també funciona, i acaba reviscolant una mica. I al cap de dos dies el tornen a la residència, on viu des de fa més d'un any. I el primer dia a la residència, cau i es trenca el fèmur.
Apa, cap a l'hospital una altra vegada. Ara està ingressat a la secció de traumatologia, a l'espera que l'operin. Sí, estant com està, amb el cap esgarriat, un grapat de malalties cròniques i noranta-set anys, l'operaran. I com que l'han d'operar, i resulta que també té anèmia, de moment ja li fan una transfusió de dues bosses de sang. Com si sobrés la sang, als hospitals...
Si no té "la sort" de morir al quiròfan (una sort improbable, perquè els cirurgians faran tot el possible perquè no passi), després dels dies a l'hospital i uns altres dies a un sociosanitari, potser tornarà a la residència. I allà potser es trencarà l'altre fèmur, o agafarà una altra pneumònia. I així anirà fent, fins que peti del tot i s'acabi la seva tortura.
És un cas excepcional? A l'altre llit de la seva habitació de l'hospital hi ha un home que voreja els noranta anys, amb un alzheimer avançat. L'han operat del maluc (amb el seu estat mental i la seva fragilitat física, serà incapaç de fer cap recuperació). De vegades, intenta arrencar-se els esparadraps que tapen els punts de l'operació, de manera que la seva dona està tota l'estona al seu costat, vigilant-lo. Si no hi és, li lliguen la mà. Això és tot, en el cas d'aquest home? Doncs no: fa tres mesos ja el van operar del cor.
Més. Al sociosanitari on estava el Joan a causa de la segona pneumònia, al llit del costat de la seva habitació hi havia també un home amb el cap a passeig. Molt a passeig. Vivia a una residència, l'havien ingressat al sociosanitari també a causa d'una pneumònia. S'hi va estar uns dies, "el van salvar", i llavors el van enviar a la residència per tal que prosseguís el seu procés de degradació. Tot d'acord segons els protocols establerts i el vistiplau de la família (en aquest cas les filles).
En aquests llocs, quan ve a tomb intento parlar amb les infermeres i els metges; els pregunto si són molt habituals, casos com aquests. Quan em contesten, la resposta és sempre la mateixa: abunden.
