Durant molta estona la Guillermina va parlant. Al principi, queixosa, repeteix el de sempre, els seus mals, les visites constants als metges, els tractaments, el cansament, la vida reclosa a casa, la solitud... Després, va canviant una mica el to, es fa més pausat, menys queixos, i llavors arriba un moment que m'atreveixo a intentar introduir, amb suavitat, un tema que, quan estic amb ella, o hi penso, em sembla que té tot el sentit considerar.
D'entrada, per tal de fer-ho més fàcil, li parlo de la Lívia. Del seu cor delicat, i de la possibilitat que li hagin de canviar la vàlvula que li van posar fa uns divuit anys.
Li vaig explicant que està previst que, durant la tardor, cridin la Lívia per parlar de la seva vàlvula. I que jo, a la Lívia, li dic que hauria de fer una llista de punts a favor i en contra, de l'opció d'operar-se. I després decidir què li sembla més aconsellable. Perquè si no ho fa, el més fàcil és que acabi fent el que li diguin els metges. I que com que "el subjecte de l'operació" és ella, és ella, qui hauria de decidir si s'opera o no, si li diuen que operar seria el que tocaria.
A la Guillermina li dono més detalls de la situació de la Lívia, perquè vegi el sentit del meu consell: la llarga i dolorosa recuperació després de l'operació de fa divuit anys de la Lívia (és clar que ara hauria de ser igual d'invasiva i traumàtica), la seva raonable bona vida actual, tot i l'envelliment de la vàlvula, els altres problemes físics, la seva edat... (ara, tot això no cal que ho detalli més, perquè el tema avui és la Guillermina, no la Lívia).
Després, li pregunto a la Guillermina: ¿Quines satisfaccions tens, en el teu dia a dia?
Ella no dubta ni un segon: em diu que cap. I jo insisteixo, cap? I ella ho repeteix, cap.
Diu que no pot fer res del que li agradaria fer, a causa de la reducció de la mobilitat, els mals permanents, els munts de medicaments, les visites als metges, les incontinències, la poca força i control de les mans, les caigudes, les desmemòries, les equivocacions amb el telèfon... I a sobre, l'espessor del seu cap, que li impedeix pensar amb claredat. Que tot el dia suporta mals, que ja no es pot vestir ni desvestir sola, que ja no pot ni fer servir el caminador, perquè amb el caminador de vegades també cau, perquè les cames li fallen. I que està cansada de tot, molt cansada, frustrada, i sempre trista.
Llavors li torno a repetir la pregunta: En el teu dia a dia, no hi trobes cap gratificació? I ella repeteix que cap.
Aleshores, li dic que, "des de fora", perquè a dins seu només hi és ella, des de fora, sobta que digui el que diu i que, alhora, segueixi fent tots els esforços que fa per seguir vivint, molts, uns esforços que, a més, ella sap que no serviran per curar-li res, que en el millor dels casos només poden alentir, si és que ho fan, els processos degeneratius. Perquè ella sap, ho sap des de fa temps, que anirà empitjorant de manera inaturable.
Després d'això, ens quedem en silenci, una estona llarga. I quan tornem a dir alguna cosa, llavors surt. La por. La por davant la finitud, i davant del desconegut... Que per això li costa tant acceptar la mort. I amb la por, surten un munt de pensaments seus, sobre què pot ser que hi hagi "després", que a ella li costa creure que no sigui res, que creu que hi ha d'haver alguna cosa...
Que desvalguts que ens quedem, quan ens atrapa la por. I que poc que poden fer els altres, davant d'aquestes pors... Només sentir tristesa, i compassió, cap a les persones atrapades per aquestes pors. A les quals no podem dir res, perquè no els podem donar l'únic que els podria servir en el seu estat: "l'alliberament de la por". El deseiximent davant la finitud de la vida.
No es pot donar, la capacitat d'abandonar-se, de deixar de lluitar. La capacitat de deixar de fer esforços desesperats per evitar l'arribada d'allò que, en un moment o altre, és inevitable: el final de la vida. No es pot "donar", una actitud que faciliti acceptar la finitud i la mort, en lloc de fer tot el possible per allunyar-les.
L'estona avui amb la Guillermina ha sigut diferent de totes les anteriors, per la possibilitat de poder parlar de tot això tan difícil, de poder-ne parlar de forma reposada. Altres vegades que potser ens havíem acostat una mica a aquests temes, només una mica, de seguida ho havíem hagut de deixat estar, a causa de la tensió i el malestar que, a ella, li provocava parlar-ne.
Avui ha sigut un dia molt diferent. I diferent també per altres motius, perquè durant l'estona, llarga, que hem estat junts, també ha parlat molt de la mala vida que ha tingut, sempre, des de petita (me n'ha explicat episodis que mai m'havia explicat, algun realment terrible). Però això, la seva vida passada, ja és una altra història.
